Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nèstor Company. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nèstor Company. Mostrar tots els missatges

18 de juliol del 2025

Superman (2025)


Un article de Nèstor Company.


Vull començar deixant clar que sempre vaig defensar que l'univers DC en el cinema s'havia de reiniciar i que havia de fer-se sota una direcció única i estable, coneixedora a fons del material de la casa, i que pogués deixar enrere la permanent corrent erràtica que havia caracteritzat la gestió de Jon Berg, Toby Emmerich, Walter Hamada, etcètera. 

L'elecció de James Gunn, amb ple control creatiu, em va semblar encertada. I també el seu primer esbós per a la primera fase del nou DCU. Sobre el tema que també dirigís la nova pel·lícula de Superman no en tenia tanta confiança, però m'encuriosia veure què hi podria aportar. 

Ara bé, el material promocional del film, en els seus últims tres mesos, em va començar a fer témer el pitjor. I, finalment, amb el visionat, la proposta m'ha resultat completament decebedora. A partir d'aquest moment, poden aparèixer en el text certs ESPÒILERS. Per tant, absteniu-vos de continuar si no heu vist encara la pel·lícula. 

En primer lloc, el to lleuger que es podia preveure per al film no em resultava problemàtic. El que jutjo inacceptable és que aquest to semblant a certs còmics concrets del personatge, molt més lluminós i distès, es recolza en un guió pèssim, descentrat, amb poca grapa, i fins i tot calamitós en alguns moments. Per un director habituat a l'escriptura de guions, aquest llibret em sembla clarament el pitjor de la seva carrera i, en el fons, demostra desapassionament pel personatge i una devaluació del mateix i del món que l'envolta. Hi ha una clara intenció de conquerir principalment al públic més jove i inexpert per així assegurar-se un nucli de seguiment que vagi evolucionant amb els productes de la casa durant els 10 pròxims anys. 

Penso que la construcció del personatge de Superman és completament equivocada. És el principal motor d'aquest nou film, però no la compro ni em funciona. En aquest esforç per acostar-se als seus còmics preferits de l'home d'acer, el que aquí se'ns ofereix no quadra en cap moment. En James Gunn es carrega un concepte fonamental que hauria de ser intocable perquè és element troncal de la mitologia del personatge. Aquest atac al llegat kryptonià de Kal-El és indecent, irrespectuós, irreverent, repulsiu i atempta directament contra l'essència d'un superheroi que sempre ha construït la seva identitat sumant les dues herències de les quals és dipositari: la kryptoniana de naixença, coneguda a través de testimonis d'arxiu, i la humana, transmesa a través d'uns pares que sempre van saber inocular grans valors al jove Clark. A més, Martha i Jonathan Kent, per als quals l'arribada d'un nadó de les estrelles va ser una gran benedicció, es van distingir, en qualsevol encarnació, per encoratjar a Clark a saber més del seu origen i a cercar la filiació perduda. 

La pel·lícula ens arrossega pel fang quan substitueix els valors nobles de Krypton per una agosarada ocurrència que fa caure una de les bases més importants del personatge. Perdem integritat i valor de contribució a canvi d'empantanar-nos en un relat de conquesta, dominació i indecència. Déu-n'hi-do per un film conciliador que buscava connectar amb la faceta més humana del personatge, oi? En aquest nou DCU canònic, el llegat kryptonià representat a través de Jor-El i Lara Lor-Van, esdevé material tòxic. És tristíssim haver de fer aquesta constatació en un projecte de llarg termini. 

Amb tot aquest despropòsit establert, tot allò que planteja el guió sobre el triomf de la bondat, del sentit primigeni d'ajudar a la humanitat, queda malmès per una pèssima concepció que arracona i destrueix els nobles valors de la gran civilització alienígena de la qual procedeix Superman. A la sèrie "Smallville" es van atrevir a fer quelcom semblant fa més de vint anys. Fou una aportació nova per part de Miles Millar & Alfred Gough, però poc després es van adonar del terrible parany en què havien caigut i van esmenar-ho en temporades posteriors. Tanmateix, en el DCU ja tenim establert que en Kal-El estava autoritzat pels seus pares a crear un "harem" on reproduir-se indiscriminadament. Em resulta aberrant cada cop que ho penso i no sé com més gent no ho considera fora de lloc. 

Trencar amb el bo i millor que podia aportar el corpus ideològic de Krypton respon a la voluntat de Gunn de limitar i simplificar al personatge. El circumscriu als valors de bondat humana amb els que ha crescut, però el deixa mancat de la confiança en un passat alienígena que li confereix entitat i que l'ajuda a enfrontar-se a molts dels seus reptes com a superheroi. Gunn vol acabar amb la seva consideració com a "Déu" a la Terra, i per això descarta l'èpica i el simbolisme en pantalla i el condemna a ser el més vulnerable dels Supermans que hi ha hagut en els "live action". En Clark és sistemàticament triturat en quasi totes les situacions i no s'està enfrontant precisament a Zod, Darkseid, Doomsday o Brainiac. Se'ns presenta com un baluard de la justícia brut, insegur, impacient i immadur. És una acció deliberada que menysté l'essència del protagonista tot situant-lo en plena oposició amb el seu ideal més estès i característic. Un moviment força egocèntric per part del director que, a més a més, es corona amb un plantejament narratiu fluix que el situa com un passerell dubitatiu que ni tan sols és capaç de ser el defensor únic de Metròpolis, sinó que es veu constantment abordat per una "Justice Gang" molt a l'estil tronat del realitzador. 

Què voleu que us digui! Trobo que la pel·lícula no és vibrant, triga moltíssim a arrencar i permanentment et situa davant d'un univers ja establert sobre el qual et manca subtext com a espectador. Per altra banda, acumula notes d'humor que no fan gens de gràcia perquè l'estil còmic de James Gunn no encaixa en aquest personatge i el seu món. Passa el mateix amb la incorporació de cançons festives que no reforcen la narració i que atorguen intranscendència a l'acció. Estem parlant de Superman, un dels grans emblemes de la història del còmic, amb una trajectòria transmediàtica que s'acosta als noranta anys. Després de tot el bagatge rebut, no s'hi val anar per aquests camins. 

Visualment, tampoc es pot dir que la cinta sigui un prodigi. No aporta res nou en un CGI que no passa de correcte i té pocs moments realment impactants. Direcció de fotografia plana i muntatge desequilibrat, amb certes el·lipsis que produeixen desconcert tractant-se d'una pel·lícula de gran pressupost. 

La banda sonora composta per John Murphy i David Fleming és completament secundària, poc inspiradora i mancada de força instrumental. No reforça la narració perquè no incorpora "leitmotivs" nous que traspassin la pantalla. Només pot sobresortir quan fa emergir el tema immortal de John Williams. Lamentable doncs la tasca d'ambdós compositors. 

Un apunt més sobre guió. El director no s'ha reciclat, no ha assumit el canvi de material al 100%. Tot i tenir entre mans un producte molt diferent de Guardians de la Galàxia, no s'ha distanciat prou per a presentar una pel·lícula genuïnament amarada de l'essència de Superman. Ell ha creat un llibret connectant amb l'home d'acer a través de tot allò anecdòtic, incloent-hi personatges poc rellevants en el catàleg DC i confiant-ho tot a la jugada irrespectuosa del trencament de llegat com a forma d'impactar en les audiències. Introdueix massa personatges en pantalla als quals no pot ni sap donar-hi consistència, essent l'exemple més destacat el de la plantilla del Daily Planet. El "lore" de Superman està ple de dinàmiques i conflictes que afecten la redacció del Planet, però ell els condemna a la simple caricatura i a ser un farciment més amb una sèrie de decisions creatives ridícules. Em sento particularment trist pel nul aprofitament d'un actor molt competent com Wendell Pierce en el rol de Perry White. Lamentablement, i per qüestions inherents al llibret, s'ha convertit en el pitjor Perry de les adaptacions en "live action"

Allà on podria haver hagut una amenaça que trenqués amb l'habitual recurs de "terraformar" d'anteriors adaptacions, ens trobem amb una delirant proposta d'univers de butxaca on se'ns presenten unes cel·les ocupades per gent que no tenen necessitats fisiològiques ni experimenten el pas del temps. A més, ens sorprenen amb una perversa utilització d'animals per a crear relats d'odi a les xarxes. Si afegim això al grup de tecnofrikis de Lex Luthor, a tota la trama d'Eve Teschmacher, a un Jimmy Olsen desajustat i passat de voltes... se'ns dibuixa un panorama on l'absurditat derrota a la implicació. 

Pel que fa a les interpretacions del trio protagonista, voldria dir que David Corenswet compleix amb el que té per davant, dona el perfil d'inseguretat i ingenuïtat que se li demana, però lamento no haver-lo pogut veure defensant una altra mena de plantejament. Penso que es podria haver adaptat bé a una proposta més exigent i espero que en el futur pugui fer evolucionar el personatge cap a horitzons més interessants. 

Rachel Brosnahan era un encert de càsting claríssim per al rol de Lois Lane. Tanmateix, el pas per la guiança de James Gunn li fa perdre l'enteresa i la determinació que té a l'inici del film. Un altre dels problemes clars és que la pel·lícula no és bella en la posada en escena pel que fa a la relació entre ambdós. A excepció d'una seqüència gairebé al final, no tenim una "set piece" que resulti inspiradora. La connexió entre ella i Corenswet no pot vèncer les mancances d'un guió descoordinat. Al capdavall, no aconsegueix superar a Erica Durance com la millor Lois Lane de les adaptacions en acció real. 

En Nicholas Hoult és un actor meravellós. La seva presència aportava un nivell de qualitat interpretativa consolidada i s'esperava molt d'ell com a Lex Luthor. I en el film ell compleix molt bé amb el que ha de defensar. Novament, el problema sorgeix de la configuració de Luthor en el guió i de la direcció en escena. El megalòman que li ha caigut a Hoult està sobreexposat, és excessivament histriònic i tot plegat li fa perdre fortalesa. Algú de la seva intel·ligència mai podria haver estat al capdavant d'un pla tan matusser. I la dinàmica amb Superman és dèbil perquè ambdós estan rebaixats des de la perspectiva de la seva capacitat intel·lectual. Això determina que els cara a cara siguin més risibles del que tocaria. En Bruce Timm, com a màxim responsable de la sèrie d'animació de Superman als anys 90 (abans ho havia fet amb l'excel·lent Batman TAS), ens mostrava múltiples maneres d'escenificar grans enfrontaments entre els dos i sabia definir perfectament les identitats d'un i altre en aquestes trobades. Hi ha molt més caràcter adult en una sèrie juvenil d'animació que la que veiem en aquesta pel·lícula. Per tant, continuo pensant que Michael Rosenbaum manté la posició com el millor Luthor que hem vist en el "live action"

En conclusió, opino que aquest film és deficitari per una qüestió de qualitat de la proposta narrativa, no pel to emprat. Entenc que veníem d'adaptacions força ombrívoles del personatge i es buscava un enfocament més colorista. Però en la recerca d'aquest canvi de rumb existeix un terme mitjà, encara no explorat en el cinema, que en aquesta cinta no s'ha aprofitat. Vull pensar que el DCU evolucionarà amb els anys i ens donarà oportunitats més reeixides que la recentment estrenada. Ara bé, en aquest punt vull manifestar la meva plena sintonia amb l'amic Nestor Bentancor quan diu que en el futur no vol veure a Superman de nou dirigit per James Gunn. Crec que aquesta és la clau de volta per millorar i espero que ho facin realitat. No escric des d'una posició "hater", sempre he desitjat que DC tingués una posició de força en la indústria. Confio plenament en l'univers criminal de Gotham traçat per Matt Reeves (tot i que temo que li queda poc recorregut en els despatxos de Burbank) i espero amb interès projectes del DCU com Lanterns. Per tant, que les recaptacions i les reaccions acrítiques no enterboleixin la valoració de la pel·lícula en l'àmbit industrial i tant de bo que el futur sigui millor que l'inici.

22 de maig del 2025

Mission: Impossible - The Final Reckoning (2025)


Un article de Nèstor Company.


La franquícia Mission Impossible ha estat un referent per al cinema d'acció i un clar factor regenerador del mateix durant gairebé 30 anys. 

El compromís professional de Tom Cruise s'ha expressat amb gran magnificència al llarg d'aquestes dècades. El seu timó creatiu va ser clau per fer un gir a la saga a partir del 4t film, incrementant a partir de llavors els nivells de qualitat fins a arribar a una conclusió aparent que torna a destil·lar espectacularitat, grans valors de producció i narrativa atrapant.

The Final Reckoning esdevé un últim capítol apassionant que, a la vegada, efectua un canvi respecte de les darreres entregues en el sentit de la repercussió emocional, connectada a sentiments molt profunds. Tom Cruise i Christopher McQuarrie aprofiten l'ocasió per incloure un exercici nostàlgic que recupera moments rellevants de films anteriors i acaba donant-li a tot un nou sentit, on les peces encaixen i es transmet la sensació de tancament d'una manera més nítida que amb altres fórmules possibles. 

La pel·lícula sí que és hereva de l'entrega anterior en tot allò que fa referència a l'expressió dels clars obscurs de l'ànima humana. El material es tenyeix constantment d'una pàtina de desassossec, de terbolesa, d'esperances escasses. Un escenari, doncs, ideal per a la irrupció de l'Entitat, una mena d'Harmagedon calculat a l'estil del que va imaginar James Cameron, però que en aquest cas afegeix la col·laboració humana com a aspecte essencial. Per tant, la proposta se situa en el punt de fricció entre el llegat de l'empremta analògica, la culminació de la digitalització, i el sorgiment i consolidació de la IA. Un camp de joc ben actual que ens torna a col·locar en el debat sobre cap a on pot evolucionar la societat, en connivència amb una tecnologia poderosíssima però completament imprevisible. 

En aquest sentit, penso que és necessari agafar temps per poder introduir la dimensió de l'amenaça global a la qual ha ascendit l'Entitat des del film anterior. Cal poder situar els personatges davant del cúmul de situacions amenaçants que es precipiten sobre ells en un compte enrere cap a un destí funest. És per això que considero la primera meitat del film com a necessària per teixir una narrativa de la por que generi encara més justificació per a les colossals seqüències d'acció que esclaten en la segona meitat del metratge. Crec que, sense abandonar mai el sentit del ritme que té la franquícia, es treballen les motivacions i el plantejament dramàtic des de la base. Progressivament, es va incrementant l'escalada mentre rebem inputs necessaris per comprendre el context mundial. Al mateix temps, viatgem retrospectivament a determinats passatges de la saga que, en el cas que en siguem fans, converteixen l'experiència en corprenedora i genuïna. 

D'alguna manera, The Final Reckoning és un capítol de conclusió i, potser per això, un aglutinador de les diferents sensibilitats que ha tingut Mission Impossible en el cinema. Recull evidentment l'espectacle d'acció adrenalític que et manté bocabadat a la butaca, a la vegada que també incorpora un sentit reflexiu i d'escenes a més petita escala que recorden a la 1a entrega que va dirigir Brian De Palma l'any 1996. 

Ara bé, quan entrem a la segona meitat, tenim dues seqüències imponents, innovadores i vertiginoses que tornen a demostrar el lideratge d'aquesta franquícia en el seu gènere. A la brillant direcció de Christopher McQuarrie i al seu ja reconegudíssim mestratge en l'execució, s'hi afegeix un Tom Cruise estel·lar disposat a demostrar que pot ser un autèntic acròbata del cel. Quins moments tan intensos i tan abassegadors per acabar sortint de la sala dient: "Això és cinema!". 

Una frase que, en realitat, fa referència a l'experiència cinematogràfica d'espectacle total amb la que molts vam créixer en els amfiteatres, havent-hi viscut records que perduraran per sempre. Aquesta és la vivència que Cruise i McQuarrie busquen recuperar amb la seva aliança creativa. Sabem que en els pròxims anys ens oferiran noves propostes interessants, en gèneres diversos, dins d'aquesta mena d'estudi independent que han forjat. Com si pretenguessin emular als pioners del setè art, estem davant de persones que no paren de generar noves idees i d'innovar permanentment. S'envolten de professionals molt preparats per poder millorar el nivell d'execució tècnica i continuar impactant a les audiències. Alhora, esdevenen un factor de reivindicació en tot allò que fa referència al plaer de visionar pel·lícules a les grans sales. Treballen sempre per a amplificar les sensacions en els espais on la foscor anticipa l'arribada de l'espectacle. 

Gràcies TomCruise per defensar una filosofia cinematogràfica que molts pensaven que cauria en el desús. I gràcies també per inspirar i entretenir a tant i tant públic fidel al llarg d'aquests anys. Una meravellosa carrera, farcida de generositat, esforç, compromís i qualitat. Que no s'aturi mai aquest impuls!

2 de gener del 2025

Les millors pel·lícules de 2024, segons l'equip d'El Cinema de Hollywood

En aquest primer post de 2025, volem aprofitar per desitjar-vos un molt bon any! Que sigui profitós per tothom i que en ell pugueu fer realitat tots els vostres somnis i projectes. Que hi hagi també salut i empenta per tal de fer front a les dificultats amb determinació. 

En el món cinèfil, ens trobem davant d'un any que promet un ventall de produccions molt potents que, si finalment són capaces de captivar al públic, podrien fer pujar un esglaó més cap a la recuperació del box-office cap a nivells pre-pandèmics. Esperem, doncs, que el cinema de gran format per la seva banda i les propostes independents, per l'altra, formin un bon conglomerat que asseguri i enforteixi la supervivència del setè art a les sales d'exhibició.

Pel que fa als nostres habituals rànquings de valoració de l'any, a El Cinema de Hollywood tenim la immensa sort d'haver reunit un grup de redactors bastant transversal. Això ens dóna contrast i diversitat en les opinions i apetències fílmiques. Podem observar, una vegada més, com els rànquings resultants cobreixen tota mena de procedències, gèneres i nivells de producció. L'heterogeneïtat tan desitjada en aquest tipus de valoracions l'aconseguim representar, d'una manera notable, amb les nostres eleccions personals.

A banda de tot això, hem de continuar lamentant un fet crònic que sempre ens tenalla a les nostres contrades. Les distribuïdores no planifiquen adequadament l'últim trimestre d'estrenes i, superades per l'acumulació de títols que arrosseguen de mesos anteriors, ens condemnen a veure només una part dels grans títols que s'estrenen, a escala mundial, en aquest últim terç.

Això es tradueix amb l'evidència de presentar-nos en aquesta valoració sense haver pogut veure títols tan rellevants com Heretic, We Live in Time, Queer, A Real Pain, Sing Sing, Babygirl, The Order, The Apprentice, The Brutalist, September 5, A Different Man, Maria Callas, A Complete Unknown, Hard Truths, i The Last Showgirl, entre d'altres.

Aquest problema de l'endarreriment en les estrenes és aplicable a bona part d'Europa i és per això que quan comparem els nostres rànquings amb els dels col·legues nord-americans, ens trobem amb diferències molt notables. Amb els títols esmentats anteriorment havent estat objecte de consideració, apareixen seleccions on no és possible que nosaltres hi puguem convergir i això ens fa perdre pistonada com a analistes.

De tota manera, aquesta és la nostra visió a partir de tot allò que hem pogut veure i, en tot cas, ja estem acostumats al fet que la nostra valoració de la collita anual l'hem d'acabar fent poc abans dels Òscars, ben entrat el mes de març. És per tot això que també acceptem en els nostres tops la presència de títols de 2023, estrenats a inicis de 2024. Fem evident, doncs, aquesta periodicitat desajustada a la qual ens enfrontem permanentment. Tot seguit, doncs, les nostres preferències. En alguns casos, hem esgotat al màxim el termini per poder valorar films com Conclave, Nosferatu o Saturday Night. 

Un cop més, tornem a desitjar-vos un molt bon any i us enviem una fortíssima abraçada! Continuarem en la lluita!


Juan Pais



Carles Martínez Agenjo




Mike Sanz




Eva Buendía




Adriano Calero




Jaume Figa



Nèstor Company

4 de desembre del 2024

Here (2024)


Un article de Nèstor Company


És una trista constatació veure com Here no ha estat ni serà adequadament valorada per bona part de la crítica i del públic actual. Sembla que avancem, de forma continuada, en un procés de descarnament i cinisme desbordant que, convertit en un asèptic i enquistat corrent d'opinió general, descarta propostes que apel·len a l'emocionalitat familiar i a uns valors que es consideren desfasats i que el cinema no ha de continuar conreant. 

Dit això, cal afegir que és una autèntica llàstima que aquest escepticisme fílmic estigui tan ben instal·lat perquè allunyarà a molta gent d'una pel·lícula meravellosa. 

Robert Zemeckis recupera la seva calidesa i ens presenta una proposta innovadora i tècnicament elaboradíssima per convidar-nos a una experiència generacional immersiva que, fins i tot, pessiga l'evolució de la humanitat. De fet, ens situa com a espectadors d'un íntim retrat de localització que, arrencant des de milions d'anys enrere, descansa sobre l'evidència de la mutació i transformabilitat d'un únic indret com a metàfora del canvi constant dels llocs físics, els quals acompanyen als éssers pobladors del planeta i en són el marc vital. La diferència respon al fet que la seva pervivència és eterna i mal·leable a usos diversos, sorgits de criteris sovint discordants. 

A partir d'un únic punt de vista focal, som testimonis d'un relat apassionant que ens situa i ens dona bagatge per tal d'establir una narració multitemporal, no sempre lineal, que segueix sempre una màxima: copsar i ser conscients plenament del fet que la vida impregna un espai i el caracteritza durant un temps determinat. Però l'espai sempre queda, predisposat a l'alteració, a l'habitabilitat o a qualsevol altra mena de servei. Ara bé, entrats en el nucli principal del guió que Zemeckis i Eric Roth adapten de la novel·la gràfica de Richard McGuire, trobem una plèiade de situacions familiars, en diferents moments de la vida de persones ben diverses, que constitueixen un compendi d'episodis davant dels quals es fa impossible no empatitzar. I això és a causa de la connexió amb situacions viscudes en pell pròpia. Per poc que hagis palpitat, has de veure-hi relacions amb instants i records personals fins al punt de, potser, veure't remogut interiorment. Aquest fou el meu cas. 

Per tant, és interessantíssima la narració establerta al voltant d'un espai que acaba esdevenint una llar i que, dipositària d'un llegat històric, es predisposa a seguir canviant i evolucionant en consonància amb els seus pobladors a cada cicle vital. L'evolució de la societat és també un factor que les diferents "finestres" que ens va obrint Robert Zemeckis permeten que es vagi copsant i integrant a una epopeia de la vida i de les emocions que abracen pràcticament tot l'espectre sentimental. 

El director ens dota d'una visió privilegiada com a espectadors i ens transporta a fer salts temporals sense perdre mai la calidesa ni la connexió amb un material enormement sensible. Un únic punt de vista dels esdeveniments no resulta mai limitat sinó que és complet en tota la seva magnificència des del moment que es focalitza sobre un entorn on la petjada humana i les famílies que hi van apareixent doten sempre a la pel·lícula de contingut rellevant, lligat permanentment als somnis, als projectes, als èxits i als fracassos, a la celebració de la vida i també de la mort. I, en última instància, a un permanent sentit d'experiències compartides, metabolitzant tota classe d'alegries i adversitats. ¿És això diferent de tot allò que forma part de la nostra identitat familiar i formativa? ¿Té el cinema la necessitat de traslladar-ho en imatges i, en el procés d'elaborar-ne una proposta atractiva, reconnectar amb sentiments i fer-nos experimentar una experiència catàrtica? Jo penso que la resposta és afirmativa en ambdós casos. 

Zemeckis recupera el bo i millor del seu toc i de la seva saviesa artística en aquest film. I ho fa recolzat també per un estol de fantàstiques interpretacions, encapçalades pel retorn del duet de Forrest Gump. Tom Hanks i Robin Wright omplen la pantalla al llarg de llurs intervencions i es converteixen en els millors transmissors d'un missatge realista que mira constantment al futur. Tot el repartiment s'adapta perfectament a un format que cavalca entre l'escenificació teatral i la diversificació de l'acció, amb instants de divisió de pantalla tan orgànics i agradables a l'observació que hom pensa com destaquen sobre altres propostes que en fan un ús molt més insuls i saturant. 

Estem davant d'una cinta que s'equipara a una simfonia ben orquestrada i que culmina amb un cop mestre de direcció que hauria de ser valorat especialment. Robert Zemeckis executa brillantment una decisió tècnica que revela una connexió enorme amb el material i una altíssima capacitat de commoure. 

No és un film perfecte ni ho pretén. Tanmateix, en aquest text no m'interessa col·locar-hi cap bri de reserva. La pel·lícula és massa evocadora i abassegadora per mencionar elements que, al capdavall, no acaben tenint cap mena d'importància. 

A aquelles persones que estigueu disposades a obrir-vos davant d'una emocionalitat sincera, no us la perdeu pas. 

Coincideixo amb un nombre significatiu d'analistes en el fet d'afirmar que Here esdevindrà un film reverenciat en el termini d'uns anys. Finalment, se li farà justícia i se'n valorarà la seva aportació innovadora i el formidable tractament del material.

1 de gener del 2024

Les millors pel·lícules de 2023, segons l'equip d'El Cinema de Hollywood

El 2024 entona les seves primeres hores i, com hem anat fent els darrers anys, és el moment de triar aquelles pel·lícules que més ens han emocionat, fet vibrar, entretingut, afectat, alegrat i, fins i tot, colpejat durant 2023. Són els films que més han connectat amb les sensibilitats de cadascun de nosaltres i que us tornem a presentar a partir de les seleccions de cadascun dels redactors d'aquesta web.

El Cinema de Hollywood tenim, a més, la immensa sort d'haver reunit un grup de redactors bastant transversal. Això ens dóna contrast i diversitat en les opinions i apetències fílmiques. Podem observar, una vegada més, com els rànquings resultants cobreixen tota mena de procedències, gèneres i nivells de producció. L'heterogeneïtat tan desitjada en aquest tipus de valoracions l'aconseguim representar, d'una manera notable, amb les nostres eleccions personals.

A banda de tot això, hem de continuar lamentant un fet crònic que sempre ens tenalla a les nostres contrades. Les distribuïdores no planifiquen adequadament l'últim trimestre d'estrenes i, superades per l'acumulació de títols que arrosseguen de mesos anteriors, ens condemnen a veure només una part dels grans títols que s'estrenen, a escala mundial, en aquest últim terç.

Això es tradueix amb l'evidència de presentar-nos en aquesta valoració sense haver pogut veure títols tan rellevants com The Holdovers, Perfect Days, The Zone of Interest, Poor Things (la seva estrena massiva tindrà lloc a finals de gener), The Color Purple, Ferrari, Priscilla, The Iron Claw, May December, All of Us Strangers, Dream Scenario, American Fiction, i The Royal Hotel, entre d'altres.

Aquest problema de l'endarreriment en les estrenes és aplicable a bona part d'Europa i és per això que quan comparem els nostres rànquings amb els dels col·legues nord-americans, ens trobem amb diferències molt notables. Amb els títols esmentats anteriorment havent estat objecte de consideració, apareixen seleccions on no és possible que nosaltres hi puguem convergir i això ens fa perdre pistonada com a analistes.

De tota manera, aquesta és la nostra visió a partir de tot allò que hem pogut veure i, en tot cas, ja estem acostumats al fet que la nostra valoració de la collita anual l'hem d'acabar fent poc abans dels Òscars, ben entrat el mes de març. És per tot això que també acceptem en els nostres tops la presència de títols de 2022 estrenats a inicis de 2023. Fem evident, doncs, aquesta periodicitat desajustada a la qual ens enfrontem permanentment.

Volem aprofitar aquest primer post de 2024 per enviar una forta abraçada a tothom i desitjar-vos un molt bon any!


Mike Sanz



Eva Buendía



Juan Pais



Carles Martínez Agenjo



Jaume Figa



Adriano Calero



Nèstor Company

20 de setembre del 2023

Decebedores xifres finals d'Indiana Jones and the Dial of Destiny



No per esperat resulta menys decebedor. Entomo amb tristesa la xifra final de recaptació d'IndianaJones and the Dial of Destiny. La pel·lícula clou la seva trajectòria comercial als cinemes amb 383 milions de dòlars. El seu pressupost, incloent-hi màrqueting i promoció, va ascendir a 375M. El fracàs de taquilla és monumental perquè, a més de no obtenir beneficis, Disney haurà invertit una bona quantitat dels fons de reserva per fer front al percentatge que s'han d'endur els exhibidors, entre altres coses. 

És sabut que els rodatges durant l'època pandèmica s'han encarit força amb les limitacions, els allargaments, les quotes de les companyies asseguradores, etcètera, però és una evidència que el cinema d'aventures, amb aroma clàssic, ja no impacta en les noves generacions de públic i, tal com vaig dir en la meva reflexió sobre el film, penso que no tornarem a veure productes d'aquest tipus llevat que tinguin pressupostos reduïts, la qual cosa tampoc resultaria gaire afavoridora de cara al resultat final (recordeu The Phantom?). 

Una dada important: l'any 2008 Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull va assolir els 790M de recaptació. Tenint en compte la diferència d'inflació en el preu de les entrades que representen 15 anys de distància, el fracàs de Dial of Destiny es pot considerar encara més rotund. 

Clarament, passar pel Festival de Cannes no va ser una bona decisió estratègica. La major part de la crítica nostrada va destruir el film (com era esperable en aquests cercles) i la pel·lícula va acumular un desgast que després es va fer palès a l'hora de convocar a un públic al qual se li havia transmès inseguretat i dubte. Posteriorment, la campanya de promoció va aconseguir revifar una mica els ànims i es van obtenir xifres interessants (però lluny de les esperades) en el 1r cap de setmana. Tanmateix, això va durar fins que la voràgine d'estrenes de l'estiu i un boca-orella feble van acabar amb la resistència de la cinta. De forma majoritària, només el públic més madur, criat amb la saga al llarg de les dècades, va aguantar pistonada. 

Deia al principi que em sembla injust perquè el film és molt competent, emotiu i profundament reivindicador del llegat, al qual glorifica i ressitua per oferir-nos una entrega amb personalitat i atreviment. No obstant això, en el negoci del cinema els corrents negatius centrifuguen molt de pressa i, en massa ocasions, es fa impossible aturar-los.

19 de setembre del 2023

John Williams a Presumed Innocent (1990)


L'aparença sòlida i ferma d'un tribunal, la transcendència i la reverberació del veredicte d'un jurat, i la solemnitat d'una sala que hauria de fer honor als valors que oficialment la presideixen. L'essència de justícia veritable es confronta a la presentació d'un cas que ens farà dubtar de tot i que haurà de trencar les costures del sistema per fer possible la defensa d'un acusat voluble i imperfecte. Un home que ha travessat la frontera del permissible esmicolant alguns dels juraments que definien la seva vida i la seva actuació pública.

Tota aquesta lluita per protegir el que li queda d'honorabilitat, en un marc de traïcions i trampes burocràtiques, queda perfectament introduïda amb la veu en off de Harrison Ford, mentre la càmera recorre la sala de judicis fins a arribar als seients del jurat.

Un pla de càmera permanentment acompanyat per una partitura musical de John Williams on les elegantíssimes notes de piano ens connecten amb un misteri que, imbuït per tota mena de factors contaminants, condueix inevitablement a un veredicte implacable.

Aquesta melodia que es va ampliant amb l'acompanyament orquestral, ens fa veure que el repte que se'ns presentarà serà complex i que no en podrem treure l'entrellat fins ben bé al final. Un film que es caracteritza per la seva sobrietat, sequedat i contundència, terreny de joc habitual d'un creador a reivindicar: Alan J. Pakula. Amb tots vosaltres, el tema principal de Presumed Innocent (1990), compost pel mestre JohnWilliams. Un dels seus "main themes" més intimistes i desconeguts, però brillant fins al paroxisme. Un tema que remou consciències.


31 de desembre del 2022

Les millors pel·lícules de 2022, segons l'equip d'El Cinema de Hollywood


Valorar amb rànquings els títols preferits de cadascú no és en ell mateix una certificació de res, perquè les sensibilitats de les persones davant l'experiència cinematogràfica són molt diverses. Però realitzar-los sí que ofereix una panoràmica força interessant sobre el que ha ofert l'any, en termes cinèfils, i és per això que tornem a presentar-los amb la voluntat de fer un exercici de catalogació d'aquelles pel·lícules que, en cadascun dels nostres racons de pensament, perduraran amb més intensitat en el futur.

A El Cinema de Hollywood tenim, a més, la immensa sort d'haver reunit un grup de redactors bastant transversal. Això ens dóna molt contrast i diversitat en les opinions i apetències fílmiques. Podem observar, una vegada més, com els rànquings resultants cobreixen tot tipus de procedències, gèneres i nivells de producció. L'heterogeneïtat tan desitjada en aquest tipus de valoracions l'aconseguim representar, d'una manera notable, amb les nostres eleccions personals.

A banda de tot això, hem de continuar lamentant un fet crònic que sempre ens tenalla a les nostres contrades. Les distribuïdores no planifiquen adequadament l'últim trimestre d'estrenes i, superades per l'acumulació de títols que arrosseguen de mesos anteriors, ens condemnen a veure només una part dels grans títols que s'estrenen, a escala mundial, en aquest últim terç.

Això es tradueix amb l'evidència de presentar-nos en aquesta valoració sense haver pogut veure títols tan rellevants com The Whale, Babylon, Living, Decision to Leave, The Banshees of Inisherin, Tár, Devotion, The Fabelmans, Women Talking, Till, The Son, i Empire of Light, entre d'altres.

Aquest problema de l'endarreriment en les estrenes és aplicable a bona part d'Europa i és per això que quan comparem els nostres rànquings amb els dels col·legues nord-americans, ens trobem amb diferències molt notables. Amb els títols esmentats anteriorment havent estat objecte de consideració, apareixen seleccions on no és possible que nosaltres hi puguem convergir i això ens fa perdre pistonada com a analistes.

De tota manera, aquesta és la nostra visió a partir de tot allò que hem pogut veure i, en tot cas, ja estem acostumats al fet que la nostra valoració de la collita anual l'hem d'acabar fent poc abans dels Òscars, ben entrat el mes de març. És per tot això que també acceptem en els nostres tops la presència de títols de 2021 estrenats a inicis d'aquest any que ara acaba. Fem evident, doncs, aquesta periodicitat desajustada a la qual ens enfrontem permanentment.

Així i tot, creiem que els nostres rànquings poden ser de molta utilitat com a balanç de l'exercici i de recopilació d'allò que més ens ha emocionat, afectat, alegrat o colpejat durant un 2022 on ja hem pogut gaudir de l'exhibició, a les grans sales, sense cap tipus de limitacions. 

Volem aprofitar aquest últim post de 2022 per enviar una forta abraçada a tothom i desitjar-vos un molt bon 2023. Que l'excel·lència que s'albira en moltes de les propostes que el cinema ens té preparades, per al proper exercici, es pugui traslladar també cap a altres camps de la vida social. En un món en permanent convulsió, intentem trobar feixos de llum que ofereixin esperança i facin venir ànsies de construir un futur millor. Bona entrada d'any!


Mike Sanz




Eva Buendía




Juan Pais




Carles Martínez Agenjo




Jaume Figa




Adriano Calero




Nèstor Company

26 d’octubre del 2022

Blonde (2022)


CONTRAST I DESEQUILIBRI EN UN RETRAT MALENTÈS
Un article de Nèstor Company

Per a qualsevol actriu, sobreviure en el sistema dels estudis de Hollywood durant els anys 50, resultava una missió difícil. Tanmateix, amb Marilyn Monroe tenim un dels casos on totes aquestes limitacions i els perills del permanent "typecasting" no van impedir que en sorgís un autèntic mite del cinema, fonamentat al voltant de la imatge icònica, el simbolisme procliu a la idolatria, i el glamur efervescent. Marilyn fou una lluitadora que va fer tot el que va poder per escapar del control absolut de la Fox a fi d'escalar cap a projectes on pogués disposar de més poder creatiu. Aquesta tasca que va iniciar en els darrers vuit anys de la seva vida fou, en part, infructuosa, però ens va deixar intervencions en films memorables on va mostrar que, a més de ser una gran actriu de comèdia, Monroe podia haver donat molt de joc en rols de caràcter més dramàtic. La seva prematura mort va impedir la possibilitat de continuar conreant el que havia encetat a The Misfits (1961).

Són coneguts els problemes que la van envoltar a tots els nivells. Estem davant d'una figura complexa. Per tant, els projectes que puguin centrar-se en ella haurien de desplegar un important nivell d'atenció als detalls de la seva carrera i als factors de tota índole que van influir en la seva vida personal i professional. No s'hi val emprar també els estereotips que la van perseguir per construir un film que no li fa justícia en gairebé cap moment. Aquest és el cas de Blonde.

Ana de Armas està esplèndida i també són molt valorables els inserts i les recreacions de petits fragments d'alguns dels seus films. Però més enllà d'això, la pel·lícula s'encamina cap a una autèntica perversió de personatge. Havent-se basat en una novel·la que ja va fantasiejar amb diferents temes entorn de Monroe, la cinta construeix gran part de la seva narració sobre inexactituds, fal·làcies, i fets no documentats que traslladen una imatge errònia i fins i tot irrespectuosa.


Es passa de puntetes o s'obvien elements claus de la seva carrera artística i es carrega el film d'artificiositats i situacions mal expressades que acaben per conduir al bloqueig formal. Andrew Dominik, en tant que guionista i director, ha confós la realització d'un film personal amb el fet de crear una al·lucinació col·lectiva on acaba perdent el control, havent de refugiar-se en determinades armes estètiques transgressores i, fins i tot, en notes de surrealisme. Cada vegada es va allunyant més de l'essència del personatge i de la seva biografia vital i professional. Fins al punt que tota la segona meitat esdevé un absolut deliri visual que acaba expulsant a bona part del públic de la pel·lícula.

Malaguanyada Ana de Armas en un projecte així. Podria haver assolit encara molta més repercussió si el film s'hagués conduït per camins menys pretensiosos i insondables que, al cap i a la fi, es converteixen en un sense sentit. Certament, cal dotar als biopics d'elements de llenguatge cinematogràfic arriscats i visions personals per tal que no esdevinguin telefilms. Però existeixen registres que obtenen tot això, fins i tot dins de la crònica del Hollywood clàssic, on es manté l'autoria mentre es dóna forma a un film rigorós, sobri, de qualitat i amb suficients trets d'interès per seduir a diferents tipus de públic. The Aviator, de Martin Scorsese, en seria un exemple.

Més enllà dels coneguts elements personals que, al llarg dels anys, han pretès ser utilitzats per desqualificar-la i que fan referència a durs traumes personals, traduïts en relacions fallides i addiccions diverses que pertanyen exclusivament a l'esfera més íntima i que ningú hauria de poder censurar, Marilyn és un mite que mereix el màxim respecte per la carrera que va construir i per l'esforç continuat de superació mentre feia front a la càrrega extra que suposava encarar els seus dimonis interns. I, tal vegada, ens trobem amb un film que fa just el contrari. Se centra en situacions aïllades que transforma en fabulacions perverses i obvia fer homenatge a moltes de les interpretacions que va deixar gravades de forma indeleble a la història del cinema. Per tant, la transgressió formal que desplega és insubstancial i el fons narratiu està buit, especialment a la segona meitat del metratge.


Cap pel·lícula biogràfica pot formular-se sense recrear alguns esdeveniments i situacions, però el que fa Andrew Dominik és excessiu. El seu nivell d'invencions i falsedats arriba a punts concrets insostenibles. Més enllà de la visió d'autor, hi ha d'haver al costat una rellevant tasca de documentació que doni elements suficients per no caure sense xarxa quan arrisques formalment o narrativament. El que es veu a Blonde és que s'ha fet una bona tasca de caracterització, però no d'esdeveniments vitals.

El cas més brutalment evident és tota la trama relacionada amb els fills de Charles Chaplin i Edward G. Robinson, on a més de fabular entorn uns suposats problemes existencials (un cop més, no documentats) se'ls fa relacionar amb Marilyn quan res d'això va existir. Fer servir a aquests dos personatges per traslladar decisions importants de Monroe és una aberració i demostra la manca de capacitat per trenar una trama rigorosa que, seguint els fets, permetés donar explicació a les diferents etapes de la seva trajectòria. Una jugada matussera, impròpia d'un film que aspira a ser rellevant. A banda d'això, també es falsegen dates clau molt transcendentals per fer-les servir, al seu torn, com a conveniències per al que es vol explicar.

Donat que Dominik estava disposat a transgredir tant, per què no s'ha atrevit a fer-ho realitat de debò posant en dubte la versió oficial sobre la mort de Marilyn? Per què no ha confirmat la seva proposta d'anar suposadament més lluny quan no s'atreveix a oferir altres explicacions o a assumir aspectes irreverents acreditant adequadament a una figura d'enorme rellevància a la història política dels Estats Units?

Tot plegat genera una sensació d'impostura i d'estafa monumental, a la qual només la imperial interpretació d'Ana de Armas salva de l'oblit més absolut. Com a actriu, ha demostrat una extraordinària capacitat interpretativa i de maneig d'emocions. La profunditat dramàtica que llueix en moments concrets és fruit d'un treball de preparació ingent. Mantenint-nos una mica més en aquesta anàlisi, es podria dir que l'actriu d'origen cubà aconsegueix, en diverses ocasions durant el film, recrear en pantalla allò que John Huston afirmava sobre Monroe. Ens referim al fet que, davant de moments de màxima exigència emocional, Marilyn era capaç de submergir-se en el més profund del seu fons traumàtic per extreure tota aquella càrrega i fer-la conscient davant de la càmera. En moltes ocasions, no engendrava emocions sinó que les expressava amb tota la sinceritat dins del personatge on es trobava. Molts analistes avaluen aquest fet com un recurs ideal per a una actriu sense tècnica, però també es pot definir com un exercici personal d'introspecció demolidor, extraordinàriament difícil d'assolir, i que finalment trasllada una sensació catàrtica. Per tant, estaríem davant d'un nivell d'expressió artística reservat a pocs intèrprets al llarg de la història del setè art.

Tenint això últim en consideració, retornem a Ana de Armas. El seu esforç per fer evident davant de càmera aquest capteniment de la persona a qui recrea és un ingredient molt punyent per afegir a una excel·lent personificació. El que això pugui suposar per al seu futur interpretatiu és la millor faceta que s'extreu d'un film que, en el seu global, esdevé una grandíssima decepció.


Pel que respecta a la insistència d'Andrew Dominik per presentar la dualitat Norma Jean / Marilyn, caldria dir que això ja es va fer servir com a motor narratiu en el telefilm que precisament va portar per títol Norma Jean & Marilyn (1996). En aquell projecte tan poc ambiciós, fins i tot es va fer servir actrius diferents per representar dues etapes molt diferenciades a la vida de l'actriu. Però a més de l'exageració i de la conveniència de fer servir una suposició com a valor de guió, el telefilm no aconseguia gaire més. Jugar de nou amb una presumpta dualitat que mai va arribar a ser tan important, com també vol explicitar Blonde, suposa accedir a terrenys massa fàcils. Es fa evident que no es vol entrar en la dinàmica complexa real on l'actriu mai va expressar tanta diferenciació. Es tractava d'una evolució personal on el nom era només una etiqueta, sense majors implicacions. Tot això fa que es perdi pistonada per abordar situacions i vivències de Monroe en els seus últims cinc o sis últims anys de vida. La turbo-velocitat amb què transcorre tota aquella etapa a Blonde és un altre de les fragilitats evidents que té com a pel·lícula.

I ja per acabar, vull aportar una breu reflexió sobre aquesta idea de donar personalitat pròpia a la pressió mediàtica. Tot això de considerar l'entorn de Hollywood com un monstre devorador resulta profundament injust en aquest cas. Conèixer la biografia de Marilyn permet afirmar que aquesta suposada pressió no fou tan determinant com a Blonde s'explica. La complexitat emocional de Monroe, expressada a través d'infinites cintes d'àudio i cartes, demostra que és en el seu interior més profund on hi havia la trencadissa. La fatalitat es va anar desplegant pel fet que molt poques persones van tenir la voluntat d'actuar sobre aquest desequilibri i contribuir positivament en la seva superació. La solitud, la manca de suports en moments claus, i la manipulació sobre una persona fràgil van contribuir molt més a la seva pèrdua de concentració i energia que les grans masses congregades en una "premiere". A més, quan es traça una trajectòria personal cal mostrar també els bons moments, de forma profunda i sincera. Sense cert equilibri, el producte final pot derivar cap al paroxisme de la desgràcia. I això tampoc fa justícia a Marilyn Monroe.

31 de desembre del 2021

Les millors pel·lícules de 2021, segons l'equip de El Cinema de Hollywood

Arribem a l'últim dia de 2021 i recuperem un costum que havíem practicat fins fa uns anys: els top ten de millors films, segons el criteri de cadascun dels redactors de El Cinema de Hollywood.

Hi tornem, però hem d'insistir un cop més en una dada esfereïdora que es reprodueix any a any. I aquesta no podia ser cap altra que el gran nombre de pel·lícules pertanyents al 2021 que a les nostres pantalles no podrem veure fins els propers mesos (algunes d'elles fins i tot poden arribar a estrenar-se el mes de maig!). Les distribuïdores juguen sempre a l'endarreriment de dates d'estrena i són incapaces de fer una adequada i equilibrada programació d'estrenes per a l'últim quadrimestre de l'any. 

En aquest exercici, hem arribat a cap d'any sense poder valorar títols tan rellevants com Nightmare Alley, King Richard, Belfast, Lost Daughter, The Tragedy of Macbeth, Licorice Pizza, Mass, Cyrano, i The Electrical Life of Louis Wain, entre moltes altres. En aquesta llista de títols hi ha probablement la guanyadora de l'Òscar a la millor pel·lícula i, com a mínim, una suma de 25 a 30 nominacions a la propera edició dels premis. Una autèntica vergonya.

Per tant, presentem uns top ten forçosament incomplets que recullen el millor del que hem pogut veure, però no són una representació fidedigna del que ha aportat 2021 a nivell cinematogràfic. Cada any s'aprofundeix la rasa permanent entre les collites fílmiques i es provoca que les valoracions es creuin amb títols de l'exercici anterior.

Atenent a aquesta falla crònica, hem hagut d'incloure títols potents que aquí s'han estrenat el 2021, però que pertanyien a l'exercici 2020 i que ja van ésser reconeguts a la temporada de premis anterior, obtenint grans reconeixements a l'última cerimònia dels Òscar.

Tanmateix, pensem que sempre és interessant veure un recull de bones pel·lícules alhora de finalitzar l'any. Nosaltres ens hem conjurat per mostrar en aquests tops la gran pluralitat d'opinions que recollim al web i que acaben definint un ventall força complet sobre allò que el cinema de diferents procedències i nivells de producció ha aconseguit traslladar-nos. També cal dir que les difícils condicions que s'han viscut per als esdeveniments amb públic, a causa de la pandèmia, han impedit que la gent hagi vist els films habituals a la pantalla gran. En el nostre cas, algun dels nostres redactors no ha pogut elaborar el seu rànquing per la manca de títols d'estrena que ha pogut veure a les sales de cinema.

Més enllà de les dificultats i les vicissituds que la humanitat porta afrontant des de fa ja dos anys, volem aprofitar aquest últim post de 2021 per enviar una forta abraçada a tothom i desitjar-vos un molt bon 2022. Tant de bo que puguem veure la llum en molts dels temes que ens ocupen i preocupen. Bona entrada d'any!


Nèstor Company




Adriano Calero




Carles Martinez Agenjo




Mike Sanz




Eva Buendía




Jaume Figa