Un article de Nèstor Company.
Vull començar deixant clar que sempre vaig defensar que l'univers DC en el cinema s'havia de reiniciar i que havia de fer-se sota una direcció única i estable, coneixedora a fons del material de la casa, i que pogués deixar enrere la permanent corrent erràtica que havia caracteritzat la gestió de Jon Berg, Toby Emmerich, Walter Hamada, etcètera.
L'elecció de James Gunn, amb ple control creatiu, em va semblar encertada. I també el seu primer esbós per a la primera fase del nou DCU. Sobre el tema que també dirigís la nova pel·lícula de Superman no en tenia tanta confiança, però m'encuriosia veure què hi podria aportar.
Ara bé, el material promocional del film, en els seus últims tres mesos, em va començar a fer témer el pitjor. I, finalment, amb el visionat, la proposta m'ha resultat completament decebedora. A partir d'aquest moment, poden aparèixer en el text certs ESPÒILERS. Per tant, absteniu-vos de continuar si no heu vist encara la pel·lícula.
En primer lloc, el to lleuger que es podia preveure per al film no em resultava problemàtic. El que jutjo inacceptable és que aquest to semblant a certs còmics concrets del personatge, molt més lluminós i distès, es recolza en un guió pèssim, descentrat, amb poca grapa, i fins i tot calamitós en alguns moments. Per un director habituat a l'escriptura de guions, aquest llibret em sembla clarament el pitjor de la seva carrera i, en el fons, demostra desapassionament pel personatge i una devaluació del mateix i del món que l'envolta. Hi ha una clara intenció de conquerir principalment al públic més jove i inexpert per així assegurar-se un nucli de seguiment que vagi evolucionant amb els productes de la casa durant els 10 pròxims anys.
Penso que la construcció del personatge de Superman és completament equivocada. És el principal motor d'aquest nou film, però no la compro ni em funciona. En aquest esforç per acostar-se als seus còmics preferits de l'home d'acer, el que aquí se'ns ofereix no quadra en cap moment. En James Gunn es carrega un concepte fonamental que hauria de ser intocable perquè és element troncal de la mitologia del personatge. Aquest atac al llegat kryptonià de Kal-El és indecent, irrespectuós, irreverent, repulsiu i atempta directament contra l'essència d'un superheroi que sempre ha construït la seva identitat sumant les dues herències de les quals és dipositari: la kryptoniana de naixença, coneguda a través de testimonis d'arxiu, i la humana, transmesa a través d'uns pares que sempre van saber inocular grans valors al jove Clark. A més, Martha i Jonathan Kent, per als quals l'arribada d'un nadó de les estrelles va ser una gran benedicció, es van distingir, en qualsevol encarnació, per encoratjar a Clark a saber més del seu origen i a cercar la filiació perduda.
La pel·lícula ens arrossega pel fang quan substitueix els valors nobles de Krypton per una agosarada ocurrència que fa caure una de les bases més importants del personatge. Perdem integritat i valor de contribució a canvi d'empantanar-nos en un relat de conquesta, dominació i indecència. Déu-n'hi-do per un film conciliador que buscava connectar amb la faceta més humana del personatge, oi? En aquest nou DCU canònic, el llegat kryptonià representat a través de Jor-El i Lara Lor-Van, esdevé material tòxic. És tristíssim haver de fer aquesta constatació en un projecte de llarg termini.
Amb tot aquest despropòsit establert, tot allò que planteja el guió sobre el triomf de la bondat, del sentit primigeni d'ajudar a la humanitat, queda malmès per una pèssima concepció que arracona i destrueix els nobles valors de la gran civilització alienígena de la qual procedeix Superman. A la sèrie "Smallville" es van atrevir a fer quelcom semblant fa més de vint anys. Fou una aportació nova per part de Miles Millar & Alfred Gough, però poc després es van adonar del terrible parany en què havien caigut i van esmenar-ho en temporades posteriors. Tanmateix, en el DCU ja tenim establert que en Kal-El estava autoritzat pels seus pares a crear un "harem" on reproduir-se indiscriminadament. Em resulta aberrant cada cop que ho penso i no sé com més gent no ho considera fora de lloc.
Trencar amb el bo i millor que podia aportar el corpus ideològic de Krypton respon a la voluntat de Gunn de limitar i simplificar al personatge. El circumscriu als valors de bondat humana amb els que ha crescut, però el deixa mancat de la confiança en un passat alienígena que li confereix entitat i que l'ajuda a enfrontar-se a molts dels seus reptes com a superheroi. Gunn vol acabar amb la seva consideració com a "Déu" a la Terra, i per això descarta l'èpica i el simbolisme en pantalla i el condemna a ser el més vulnerable dels Supermans que hi ha hagut en els "live action". En Clark és sistemàticament triturat en quasi totes les situacions i no s'està enfrontant precisament a Zod, Darkseid, Doomsday o Brainiac. Se'ns presenta com un baluard de la justícia brut, insegur, impacient i immadur. És una acció deliberada que menysté l'essència del protagonista tot situant-lo en plena oposició amb el seu ideal més estès i característic. Un moviment força egocèntric per part del director que, a més a més, es corona amb un plantejament narratiu fluix que el situa com un passerell dubitatiu que ni tan sols és capaç de ser el defensor únic de Metròpolis, sinó que es veu constantment abordat per una "Justice Gang" molt a l'estil tronat del realitzador.
Què voleu que us digui! Trobo que la pel·lícula no és vibrant, triga moltíssim a arrencar i permanentment et situa davant d'un univers ja establert sobre el qual et manca subtext com a espectador. Per altra banda, acumula notes d'humor que no fan gens de gràcia perquè l'estil còmic de James Gunn no encaixa en aquest personatge i el seu món. Passa el mateix amb la incorporació de cançons festives que no reforcen la narració i que atorguen intranscendència a l'acció. Estem parlant de Superman, un dels grans emblemes de la història del còmic, amb una trajectòria transmediàtica que s'acosta als noranta anys. Després de tot el bagatge rebut, no s'hi val anar per aquests camins.
Visualment, tampoc es pot dir que la cinta sigui un prodigi. No aporta res nou en un CGI que no passa de correcte i té pocs moments realment impactants. Direcció de fotografia plana i muntatge desequilibrat, amb certes el·lipsis que produeixen desconcert tractant-se d'una pel·lícula de gran pressupost.
La banda sonora composta per John Murphy i David Fleming és completament secundària, poc inspiradora i mancada de força instrumental. No reforça la narració perquè no incorpora "leitmotivs" nous que traspassin la pantalla. Només pot sobresortir quan fa emergir el tema immortal de John Williams. Lamentable doncs la tasca d'ambdós compositors.
Un apunt més sobre guió. El director no s'ha reciclat, no ha assumit el canvi de material al 100%. Tot i tenir entre mans un producte molt diferent de Guardians de la Galàxia, no s'ha distanciat prou per a presentar una pel·lícula genuïnament amarada de l'essència de Superman. Ell ha creat un llibret connectant amb l'home d'acer a través de tot allò anecdòtic, incloent-hi personatges poc rellevants en el catàleg DC i confiant-ho tot a la jugada irrespectuosa del trencament de llegat com a forma d'impactar en les audiències. Introdueix massa personatges en pantalla als quals no pot ni sap donar-hi consistència, essent l'exemple més destacat el de la plantilla del Daily Planet. El "lore" de Superman està ple de dinàmiques i conflictes que afecten la redacció del Planet, però ell els condemna a la simple caricatura i a ser un farciment més amb una sèrie de decisions creatives ridícules. Em sento particularment trist pel nul aprofitament d'un actor molt competent com Wendell Pierce en el rol de Perry White. Lamentablement, i per qüestions inherents al llibret, s'ha convertit en el pitjor Perry de les adaptacions en "live action".
Allà on podria haver hagut una amenaça que trenqués amb l'habitual recurs de "terraformar" d'anteriors adaptacions, ens trobem amb una delirant proposta d'univers de butxaca on se'ns presenten unes cel·les ocupades per gent que no tenen necessitats fisiològiques ni experimenten el pas del temps. A més, ens sorprenen amb una perversa utilització d'animals per a crear relats d'odi a les xarxes. Si afegim això al grup de tecnofrikis de Lex Luthor, a tota la trama d'Eve Teschmacher, a un Jimmy Olsen desajustat i passat de voltes... se'ns dibuixa un panorama on l'absurditat derrota a la implicació.
Pel que fa a les interpretacions del trio protagonista, voldria dir que David Corenswet compleix amb el que té per davant, dona el perfil d'inseguretat i ingenuïtat que se li demana, però lamento no haver-lo pogut veure defensant una altra mena de plantejament. Penso que es podria haver adaptat bé a una proposta més exigent i espero que en el futur pugui fer evolucionar el personatge cap a horitzons més interessants.
Rachel Brosnahan era un encert de càsting claríssim per al rol de Lois Lane. Tanmateix, el pas per la guiança de James Gunn li fa perdre l'enteresa i la determinació que té a l'inici del film. Un altre dels problemes clars és que la pel·lícula no és bella en la posada en escena pel que fa a la relació entre ambdós. A excepció d'una seqüència gairebé al final, no tenim una "set piece" que resulti inspiradora. La connexió entre ella i Corenswet no pot vèncer les mancances d'un guió descoordinat. Al capdavall, no aconsegueix superar a Erica Durance com la millor Lois Lane de les adaptacions en acció real.
En Nicholas Hoult és un actor meravellós. La seva presència aportava un nivell de qualitat interpretativa consolidada i s'esperava molt d'ell com a Lex Luthor. I en el film ell compleix molt bé amb el que ha de defensar. Novament, el problema sorgeix de la configuració de Luthor en el guió i de la direcció en escena. El megalòman que li ha caigut a Hoult està sobreexposat, és excessivament histriònic i tot plegat li fa perdre fortalesa. Algú de la seva intel·ligència mai podria haver estat al capdavant d'un pla tan matusser. I la dinàmica amb Superman és dèbil perquè ambdós estan rebaixats des de la perspectiva de la seva capacitat intel·lectual. Això determina que els cara a cara siguin més risibles del que tocaria. En Bruce Timm, com a màxim responsable de la sèrie d'animació de Superman als anys 90 (abans ho havia fet amb l'excel·lent Batman TAS), ens mostrava múltiples maneres d'escenificar grans enfrontaments entre els dos i sabia definir perfectament les identitats d'un i altre en aquestes trobades. Hi ha molt més caràcter adult en una sèrie juvenil d'animació que la que veiem en aquesta pel·lícula. Per tant, continuo pensant que Michael Rosenbaum manté la posició com el millor Luthor que hem vist en el "live action".
En conclusió, opino que aquest film és deficitari per una qüestió de qualitat de la proposta narrativa, no pel to emprat. Entenc que veníem d'adaptacions força ombrívoles del personatge i es buscava un enfocament més colorista. Però en la recerca d'aquest canvi de rumb existeix un terme mitjà, encara no explorat en el cinema, que en aquesta cinta no s'ha aprofitat. Vull pensar que el DCU evolucionarà amb els anys i ens donarà oportunitats més reeixides que la recentment estrenada. Ara bé, en aquest punt vull manifestar la meva plena sintonia amb l'amic Nestor Bentancor quan diu que en el futur no vol veure a Superman de nou dirigit per James Gunn. Crec que aquesta és la clau de volta per millorar i espero que ho facin realitat. No escric des d'una posició "hater", sempre he desitjat que DC tingués una posició de força en la indústria. Confio plenament en l'univers criminal de Gotham traçat per Matt Reeves (tot i que temo que li queda poc recorregut en els despatxos de Burbank) i espero amb interès projectes del DCU com Lanterns. Per tant, que les recaptacions i les reaccions acrítiques no enterboleixin la valoració de la pel·lícula en l'àmbit industrial i tant de bo que el futur sigui millor que l'inici.
