26 d’octubre de 2022

Blonde (2022)


CONTRAST I DESEQUILIBRI EN UN RETRAT MALENTÈS
Un article de Nèstor Company

Per a qualsevol actriu, sobreviure en el sistema dels estudis de Hollywood durant els anys 50, resultava una missió difícil. Tanmateix, amb Marilyn Monroe tenim un dels casos on totes aquestes limitacions i els perills del permanent "typecasting" no van impedir que en sorgís un autèntic mite del cinema fonamentat al voltant de la imatge icònica, el simbolisme procliu a la idolatria, i el glamur efervescent. Marilyn fou una lluitadora que va fer tot el que va poder per escapar del control absolut de la Fox a fi d'escalar cap a projectes on pogués disposar de més poder creatiu. Aquesta tasca que va iniciar en els darrers vuit anys de la seva vida fou, en part, infructuosa, però ens va deixar intervencions en films memorables on va mostrar que, a més de ser una gran actriu de comèdia, Monroe podia haver donat molt de joc en rols de caràcter més dramàtic. La seva prematura mort va impedir la possibilitat de continuar conreant el que havia encetat a The Misfits (1961).

Són coneguts els problemes que la van envoltar a tots els nivells. Estem davant d'una figura complexa. Per tant, els projectes que puguin centrar-se en ella haurien de desplegar un important nivell d'atenció als detalls de la seva carrera i als factors de tota índole que van influir en la seva vida personal i professional. No s'hi val emprar també els estereotips que la van perseguir per construir un film que no li fa justícia en gairebé cap moment. Aquest és el cas de Blonde.

Ana de Armas està esplèndida i també són molt valorables els inserts i les recreacions de petits fragments d'alguns dels seus films. Però més enllà d'això, la pel·lícula s'encamina cap a una autèntica perversió de personatge. Havent-se basat en una novel·la que ja va fantasiejar amb diferents temes entorn de Monroe, la cinta construeix gran part de la seva narració sobre inexactituds, fal·làcies, i fets no documentats que traslladen una imatge errònia i fins i tot irrespectuosa.


Es passa de puntetes o s'obvien elements claus de la seva carrera artística i es carrega el film d'artificiositats i situacions mal expressades que acaben per conduir al bloqueig formal. Andrew Dominik, en tant que guionista i director, ha confós la realització d'un film personal amb el fet de crear una al·lucinació col·lectiva on acaba perdent el control, havent de refugiar-se en determinades armes estètiques transgressores i, fins i tot, en notes de surrealisme. Cada vegada es va allunyant més de l'essència del personatge i de la seva biografia vital i professional. Fins al punt que tota la segona meitat esdevé un absolut deliri visual que acaba expulsant a bona part del públic de la pel·lícula.

Malaguanyada Ana de Armas en un projecte així. Podria haver assolit encara molta més repercussió si el film s'hagués conduït per camins menys pretensiosos i insondables que, al cap i a la fi, es converteixen en un sense sentit. Certament, cal dotar als biopics d'elements de llenguatge cinematogràfic arriscats i visions personals per tal que no esdevinguin telefilms. Però existeixen registres que obtenen tot això, fins i tot dins de la crònica del Hollywood clàssic, on es manté l'autoria mentre es dóna forma a un film rigorós, sobri, de qualitat i amb suficients trets d'interès per seduir a diferents tipus de públic. The Aviator, de Martin Scorsese, en seria un exemple.

Més enllà dels coneguts elements personals que, al llarg dels anys, han pretès ser utilitzats per desqualificar-la i que fan referència a durs traumes personals traduïts en relacions fallides i addiccions diverses que pertanyen exclusivament a l'esfera més íntima i que ningú hauria de poder censurar, Marilyn és un mite que mereix el màxim respecte per la carrera que va construir i per l'esforç continuat de superació mentre feia front a la càrrega extra que suposava encarar els seus dimonis interns. I, tal vegada, ens trobem amb un film que fa just el contrari. Se centra en situacions aïllades que transforma en fabulacions perverses i obvia fer homenatge a moltes de les interpretacions que va deixar gravades de forma indeleble a la història del cinema. Per tant, la transgressió formal que desplega és insubstancial i el fons narratiu està buit, especialment a la segona meitat del metratge.


Cap pel·lícula biogràfica pot formular-se sense recrear alguns esdeveniments i situacions, però el que fa Andrew Dominik és excessiu. El seu nivell d'invencions i falsedats arriba a punts concrets insostenibles. Més enllà de la visió d'autor, hi ha d'haver al costat una rellevant tasca de documentació que doni elements suficients per no caure sense xarxa quan arrisques formalment o narrativament. El que es veu a Blonde és que s'ha fet una bona tasca de caracterització però no d'esdeveniments vitals.

El cas més brutalment evident és tota la trama relacionada amb els fills de Charles Chaplin i Edward G. Robinson, on a més de fabular entorn uns suposats problemes existencials (un cop més, no documentats) se'ls fa relacionar amb Marilyn quan res d'això va existir. Fer servir a aquests dos personatges per traslladar decisions importants de Monroe és una aberració i demostra la manca de capacitat per trenar una trama rigorosa que, seguint els fets, permetés donar explicació a les diferents etapes de la seva trajectòria. Una jugada matussera, impròpia d'un film que aspira a ser rellevant. A banda d'això, també es falsegen dates clau molt transcendentals per fer-les servir, al seu torn, com a conveniències per al que es vol explicar.

Donat que Dominik estava disposat a transgredir tant, per què no s'ha atrevit a fer-ho realitat de debò posant en dubte la versió oficial sobre la mort de Marilyn? Per què no ha confirmat la seva proposta d'anar suposadament més lluny quan no s'atreveix a oferir altres explicacions o a assumir aspectes irreverents acreditant adequadament a una figura d'enorme rellevància a la història política dels Estats Units?

Tot plegat genera una sensació d'impostura i d'estafa monumental, a la qual només la imperial interpretació d'Ana de Armas salva de l'oblit més absolut. Com a actriu, ha demostrat una extraordinària capacitat interpretativa i de maneig d'emocions. La profunditat dramàtica que llueix en moments concrets és fruit d'un treball de preparació ingent. Mantenint-nos una mica més en aquesta anàlisi, es podria dir que l'actriu d'origen cubà aconsegueix, en diverses ocasions durant el film, recrear en pantalla allò que John Huston afirmava sobre Monroe. Ens referim al fet que, davant de moments de màxima exigència emocional, Marilyn era capaç de submergir-se en el més profund del seu fons traumàtic per extreure tota aquella càrrega i fer-la conscient davant de la càmera. En moltes ocasions, no engendrava emocions sinó que les expressava amb tota la sinceritat dins del personatge on es trobava. Molts analistes avaluen aquest fet com un recurs ideal per a una actriu sense tècnica, però també es pot definir com un exercici personal d'introspecció demolidor, extraordinàriament difícil d'assolir, i que finalment trasllada una sensació catàrtica. Per tant, estaríem davant d'un nivell d'expressió artística reservat a pocs intèrprets al llarg de la història del setè art.

Tenint això últim en consideració, retornem a Ana de Armas. El seu esforç per fer evident davant de càmera aquest capteniment de la persona a qui recrea és un ingredient molt punyent per afegir a una excel·lent personificació. El que això pugui suposar per al seu futur interpretatiu és la millor faceta que s'extreu d'un film que, en el seu global, esdevé una grandíssima decepció.


Pel que respecta a la insistència d'Andrew Dominik per presentar la dualitat Norma Jean / Marilyn, caldria dir que això ja es va fer servir com a motor narratiu en el telefilm que precisament va portar per títol Norma Jean & Marilyn (1996). En aquell projecte tan poc ambiciós, fins i tot es va fer servir actrius diferents per representar dues etapes molt diferenciades a la vida de l'actriu. Però a més de l'exageració i de la conveniència de fer servir una suposició com a valor de guió, el telefilm no aconseguia gaire més. Jugar de nou amb una presumpta dualitat que mai va arribar a ser tan important, com també vol explicitar Blonde, suposa accedir a terrenys massa fàcils. Es fa evident que no es vol entrar en la dinàmica complexa real on l'actriu mai va expressar tanta diferenciació. Es tractava d'una evolució personal on el nom era només una etiqueta, sense majors implicacions. Tot això fa que es perdi pistonada per abordar situacions i vivències de Monroe en els seus últims cinc o sis últims anys de vida. La turbo-velocitat amb què transcorre tota aquella etapa a Blonde és un altre de les fragilitats evidents que té com a pel·lícula.

I ja per acabar, vull aportar una breu reflexió sobre aquesta idea de donar personalitat pròpia a la pressió mediàtica. Tot això de considerar l'entorn de Hollywood com un monstre devorador resulta profundament injust en aquest cas. Conèixer la biografia de Marilyn permet afirmar que aquesta suposada pressió no fou tan determinant com a Blonde s'explica. La complexitat emocional de Monroe, expressada a través d'infinites cintes d'àudio i cartes, demostra que és en el seu interior més profund on hi havia la trencadissa. La fatalitat es va anar desplegant pel fet que molt poques persones van tenir la voluntat d'actuar sobre aquest desequilibri i contribuir positivament en la seva superació. La solitud, la manca de suports en moments claus, i la manipulació sobre una persona fràgil van contribuir molt més a la seva pèrdua de concentració i energia que les grans masses congregades en una "premiere". A més, quan es traça una trajectòria personal cal mostrar també els bons moments, de forma profunda i sincera. Sense cert equilibri, el producte final pot derivar cap al paroxisme de la desgràcia. I això tampoc fa justícia a Marilyn Monroe.