Succession (2018-2023)

Un article d'Ester Marí

Sabeu aquell plaer provocat pel gaudi d’una obra que poca gent coneix o de difícil accés? Aquell plaer esnob i envanit que ens fa creure que som especials quan no ho som en absolut? Doncs això és tot el contrari del que passa amb Succession, una obsessió compartida a nivell planetari que ens proporciona plaer pur i autèntic, simplement perquè és una obra mestra, i com a tal, genera passions universals i eternes que van més enllà de les recomanacions hiperbòliques escrites per una seriòfila esvalotada un dimarts al matí qualsevol.

Una bona llista de premis i reconeixements refermen aquest deliri coral, però sobretot unes audiències de record en una cadena com HBO, que no va curta d’espectadors precisament, ni d’obres mestres. I és que la sèrie no ha parat de generar conversa i material a les xarxes (i als bars). Una conversa que no es genera a base de girs de guió ni d’impactes forçats, sinó que va directament al gra: Succession és una de les millors sèries dels darrers anys, i el públic ho sap. (El tercer capítol de la quarta temporada ha arribat a ser el millor valorat de la història de la plataforma IMDb).

Succession ens deixa després de 4 temporades en les que cada conversa, cada mirada i cada moviment de càmera dels seus 39 episodis són meticulosos i conscients. Un detallisme que pot passar desapercebut entre insults i bromes de mal de gust, però que és constant i eficient en la creació d’un producte de qualitat que va molt més enllà dels seus diàlegs brillants. El seu creador Jesse Armstrong, amb amplia experiència en la comèdia britànica (això no és casualitat) va aterrar a HBO amb un projecte que va començar sense gaires pretensions i que poc a poc s’ha anat obrint camí entre la crítica i l’audiència, gràcies a un guió impecable, però també a unes enormes interpretacions i una cinematografia perfecta que crea el clima adequat a un estat permanent d’alerta i neguit que caracteritzen la majoria de les escenes.

Efectivament, Succession es fonamenta en un guió excepcional que construeix una trama basada en les tòxiques relacions entre els membres d’una família de milionaris i el seu entorn de confiança. Un pare dèspota i implacable que al final de la seva vida ha de decidir quin dels tres fills heretarà el seu imperi empresarial (en realitat són quatre, però el més gran s’autodescarta des del primer capítol). Una història d’allò més shakespeariana que, malgrat flirtejar sovint amb referències a certes famílies o situacions polítiques de la vida real estatunidenca, és capaç de construir una realitat pròpia que funciona perfectament com a sàtira social, però també com a tragèdia familiar. Un còctel perfectament equilibrat entre el drama i la comèdia en el que com més es tensen les relacions entre els personatges, com més traïcions s’acumulen i com més s’allarga l’agònica decisió final (i s’allarga 39 capítols), més còmiques resulten algunes situacions. És aquell somriure que apareix com a conseqüència de la repetició, de la insistència. Com quan el nebot fa veure que cau i no et fa gràcia perquè estàs parlant amb els grans, però a la desena vegada et provoca un riure ple de tendresa, però també d’incredulitat.

Un bon guió que construeix uns personatges memorables, interpretats a la perfecció per un elenc que sobresurt com a conjunt, però que sempre troba moments per brillar individualment. Un veterà Brian Cox que no tenia res a demostrar, però que funciona perfectament com a venerat i temut líder. Un Jeremy Strong enorme com a fill que es mou entre la grandiloqüència i la desesperació constant. Una Sarah Snook que brilla en el paper d’única filla, plena de contradiccions i emocions amagades. Un Kieran Culkin que va començar sent un malèfic pallasso secundari i ha acabant destacant per ser un dels personatges més trencats de la sèrie, que és dir molta trencadissa. Matthew Macfayden, l’etern llepaculs més traïdor que traït, sempre acompanyat de l’escuder Nicholas Braun, freqüent alleujament còmic tan odiós com entranyable.

Un personatge més és la càmera. Una filmació poc clàssica però molt ben estudiada, assajada i coreografiada, que ens mostra les escenes com si l’ull de l’espectador reaccionés en temps real al que passa i es diu. Una càmera viva i subjectiva, que s’amaga i es mou com ho faríem nosaltres, per tal de tenir sempre una bona vista del que passa, però sense estar al mig. Que no sempre enfoca a qui parla, perquè a vegades el que volem saber és la cara que posa aquest o altre germà, o qui s’aixeca sobtadament de la taula. Perquè són aquests detalls els que ajuden a construir una història que es basa en el lligam que establim amb uns personatges a base d’observar-los, de veure’ls interactuar i d’analitzar curosament com difícilment el que diuen i el que pensen coincideix. Som una mena d’observadors amagats, com aquells reporters de National Geographic a la sabana africana, sempre esperant que el depredador atrapi per fi una presa.

La història dels Roy ens atrapa perquè ens permet riure de les seves misèries sense ni un gram de culpabilitat, ja que de seguida entenem que tots són menyspreables i mereixen el pitjor que els pugui passar. La història s’entreté sovint en maquinacions i complots diversos, pactes i agressions constants entre els diferents personatges i moltes, moltes mentides. Es distreu a l’espectador amb juntes d’accionistes, intents de compra i festes familiars que no fan més que embolicar la troca, mentre se li dona temps per seguir amb la seva tasca d’observador. I entre la sàtira i el drama la trama avança àcidament, donant voltes a un mateix tema: qui succeirà al gran magnat? Ningú és prou digne, tots són iguals d’egoistes i traïdors, però qui és el menys dolent? Us sona el dilema? Exacte, perquè al final del dia, segurament és gent com la que veiem en pantalla la que dirigeix el món, o la que mou els fils de qui ho fa. I riem cada vegada més fluixet, mentre la sàtira dona pas al drama. El drama de tres germans que no saben ser feliços, corruptes per un poder que anhelen sense haver-se’l guanyat, trencats per la manca d’amor, incapaços d’evolucionar perquè no contemplen ser millors. La gran tragèdia dels nostres temps, compadir-nos d’una colla de personatges que no s’ho mereixen, perquè ja sabem que a la que puguin ens convertiran en presa seva.

We Own This City (2022)

Un article d'Ester Marí

Sembla que el 2022 està sent un any de grans estrenes i esperats retorns pel que fa a les sèries, superant fins i tot el panorama anterior, després de mesos de certa aturada pandèmica. Noves temporades i estrenes ens estan omplint l’agenda de capítols per revisar, per comentar i per oblidar fent espai al següent. Però el retorn que avui us recomano no és de consum ràpid, ni apte per a fans de la immediatesa. We Own This City és un d’aquells productes que han de ser processats, païts i gaudits amb certa calma, no només perquè ho necessiti, sinó perquè ho mereix.

Quan parlo de retorn no em refereixo a una continuació com a tal, We Own This City és una minisèrie de 6 episodis amb inici i final, però té regust de tornada perquè és impossible deslligar-la del clàssic The Wire, aquella sèrie policíaca que fa uns 20 anys va marcar un abans i un després en la història de la televisió. El mateix creador, David Simon, torna a Baltimore i al punyent retrat del seu cos policial a través de l’adaptació d’un llibre d’investigació del periodista Justin Fenton, que destapa una història de corrupció i crim que afecta a un equip de policies, però que s’escampa i acaba embrutant tota una organització i tota una ciutat. Es reprèn doncs el discurs crític de The Wire, basat en un estil realista i dur, gairebé documental, que qüestionava aquest sistema i la societat que el mantenia. Un realisme que ve ara subratllat per la seguretat de saber que es basa en fets reals, en persones que existeixen i tenen noms i cognoms, en situacions que han passat i estan registrades. A We Own This City, David Simon torna a parlar-nos de la policia de Baltimore amb més amargor i desesperació que mai, perquè ho fa des de la pròpia realitat.

L'advocada Nicole Steele (Wunmi Mosaku)

És precisament aquesta pàtina de veracitat la que impregna cada escena d’una sèrie plena d’entrevistes i interrogatoris, però també d’escenes sobre el dia a dia dels agents protagonistes. Poc a poc es va elaborant una trama conformada a base de moments precisos, de gestos i de converses aparentment intranscendents, que salten en el temps i juguen amb el públic com un gat amb un cabdell de llana. Una trama que es construeix com un mosaic bizantí, a base de petites peces de diferents colors que es van enganxant una al costat de l’altra fins crear un gran mural, una d’aquelles grans obres que s’entenen millor com més ens allunyem. Així aprenem a deixar-nos portar per una trama que ni avança linealment, ni explica cap a on va. Perquè no és una història, ni un conte, ni un còmic. És un retrat. Ple de detalls i de personatges, We Own This City és un retrat tan natural i cru, tan ben enfocat, que resulta incòmode i fa mal.

Un gran elenc de personatges és l’encarregat de donar vida a aquest gran mural de la ciutat, on no falten els homenatges a The Wire, amb la gens casual aparició d’actors, com Jamie Hector o Delaney Williams, d’allà ben coneguts. Malgrat aquesta tendència coral, destaca especialment Jon Bernthal i la seva interpretació del sargent Wayne Jenkins, cap d’una unitat especialitzada en armes i droga i un dels puntals de la corrupció més descarada. Fil conductor de l’argument, sobresurt sobretot per la immensa feina que fa l’actor, qui a més de carregar-se a les espatlles el pes d’una sèrie com aquesta, espero que pugui carregar també algun que altre premi. Enmig d’un cúmul de lladres, corruptes i inútils, ell sol aconsegueix erigir-se en una oda a la incomoditat i l’aprensió. Personificació de tot el que va malament, Bernthal cuina cada gest i moviment del seu cos perquè les paraules no facin falta, perquè ja se’l veu venir de lluny. Enfront d’ell, també és digna de menció Wunmi Mosaku, qui interpreta una advocada del Departament de Justícia encarregada de vetllar pels drets civils, i que encarna perfectament el desesper i la impotència de pertànyer a un sistema que no funciona, i el que és pitjor, que no té solució.

David Simon

Perquè si una cosa fa que admiri a David Simon (com tanta altra gent), és que la seva visió analítica, la crítica social que ens presenta, té aquell aire de periodisme antic, on no es jutja a la lleugera ni es donen solucions fàcils de tertúlia de sobretaula. No hi ha fórmules màgiques i ningú pronuncia eslògans de Mr. Wonderful. Ell ens fa un forat a la porta per on observar d’amagat una porció de realitat, i ens convida a mirar amb calma, assimilar i treure conclusions. Ens encamina cap a una idea fent-nos creure que és nostra, com ha de fer un bon mag. Perquè We Own This City no vol alliçonar, vol que pensem. Se’ns mostren les causes i conseqüències d’un sistema que no funciona, no per culpa d’una o dos persones, sinó perquè està podrit de soca-rel. Més enllà de la problemàtica de Baltimore, és fàcil extrapolar moltes de les seves característiques a tantes altres estructures on la corrupció, la desídia i la mediocritat ho envaeixen tot. Perquè mai és culpa d’una poma podrida, sinó que hi ha d’haver un cistell que les reculli. Precisament aquí és on el discurs fa mal i desespera, perquè Baltimore potser ens queda lluny, però de cistells podrits n’hi ha per tot arreu. We Own This City és una sèrie que es construeix poc a poc i fuig dels girs, els artificis i les sorpreses fútils que tan de moda estan darrerament. Una obra de la vella escola que exigeix una mica més de paciència, però a canvi deixa un record més durable i consistent, perquè ens parla de temes universals des d’allò particular i ens sacseja de sobte pensant que en realitat, Baltimore no està tan lluny.