16 de maig de 2022

The Northman (2022)



PARE CORB

Com si fos un mur de contenció, el corb d’Edgar Allan Poe contestava en bucle les preguntes d’un home turmentat que patia ansietat romàntica. El protagonista, assegut en un sofà, preguntava pel seu nom, el seu destí i per l’enyorada Leonora. L’animal, detingut sobre un bust de pedra, sempre donava la mateixa resposta: “Mai més”.

En els primers minuts de The Northman (2022), Robert Eggers situa un corb sobrevolant el mar en un emfàtic primer pla. Apareix de perfil en una mena d’imatge simbòlica que, de sobte, fa girar la càmera amb un moviment panoràmic que ens obre les portes d’un poblat islandès per recuperar un relat viking del segle IX a mig camí entre la brutalitat i la mística que cavalca enèrgicament com si fos una valquíria que enlluerna la retina. Però lluny de servir com a element de resistència o dol, el corb d’Eggers no funciona com a interlocutor retòric, sinó com una mena de guia marcial. Com una figura paterna que conduirà el protagonista, interpretat per Alexander Skarsgård, recordant-li el seu origen i impulsant-lo cap a un destí de venjança contra el seu oncle (Claes Bang) per la mort del seu pare (Ethan Hawke).


La d’Skarsgård és la gesta acarnissada del príncep expulsat d’un regne que ha de recuperar a cop d’espasa i destral sota un leitmotiv tan repetitiu com el del corb de Poe: “Et venjaré pare! Et salvaré mare! Et mataré Fjölnir!”. La d’Skarsgård és l’epopeia imparable d’un antiheroi amb nom d’anagrama. Amleth –primer interpretat pel jove Oscar Novak en una escena de regicidi en mig del bosc fortament connectada amb el trauma infantil que patia Jorge Sanz a Conan el Bárbaro (Conan the Barbarian, 1982)– és un joc de paraules derivat de Hamlet. Ara bé, hi ha un abisme entre un text i l’altre. On l’heroi tràgic de l’obra original dubtava, dubtava i tornava a dubtar, generant distància al lector fins a un final apoteòsic; la versió primitiva d’Eggers no titubeja ni un segon. El seu Amleth segresta, fractura, aniquila i calcina amb la convicció d’un berserker amb pell de llop més pròxim als exploradors i pioners de Marcus Nispel i Nils Gaup –tenebrosos i musculats sota la forja pulp de Robert E. Howard– que no pas a l’elegància hipnòtica de Laurence Olivier o la mirada lumínica que Gabriel Axel va fixar sobre l’obra de Saxo Grammaticus.


A més a més, Eggers pren una decisió encertada pel que fa al simbolisme que desplega. Aquesta vegada, no sembla gaire interessat a aprofundir-hi. Després d’explotar a fons el folklore de bruixes i diables a la malsana The Witch (2015) –on dinamitava cruelment el motiu visual de la lactància– i després de revisar la mitologia occidental amb una posada en escena d’aroma expressionista i escandinava –quina meravella és The Lighthouse (2019)!–, ara aposta per estrènyer la inquietud al·legòrica dins la seva primera superproducció com a director i coguionista juntament amb l’artista polièdric islandès Sjón Sigurðsson. Està clar que la capacitat per submergir-nos en atmosferes inquietants a través de la màgia i el deliri continua intacta, però aquí resulta més continguda, més encasellada en escenes concretes d’un conjunt orientat al cinema de consum.

Eggers ofereix en el seu tercer llargmetratge com a realitzador un viatge unidireccional una mica atropellat en el tram final –potser hauria millorat amb una mica més de metratge– i que, com el seu protagonista, no dubta en rebutjar la dialèctica barroca per entregar-se a la violència com a única eina de comunicació d’una masculinitat tossuda i errant que es desplaça per un territori de lluites i traïcions on la feminitat sorprèn com a motiu de terror tòxic (Nicole Kidman) i d’ironia menstrual (Anya Taylor-Joy).


En tot cas, la lírica wagneriana que imprimeix en un arbre genealògic on els fruits són herència i descendència combina amb peces d’acció modèlica –com el pla llarg en continuïtat d’assalt a la fortificació que farà les delícies de Takashi Miike– en una pel·lícula que es deixa seduir per l’aparició misteriosa i nocturna de Björk. Alguns i algunes d’opinió radical acusaran l’autor d’haver domesticat el seu estil i establiran un contrast sever amb les seves joies prèvies. En aquest sentit, la proposta funciona precisament com un exercici de resistència contra la comparació, contra el diàleg i l’ambivalència que Hamlet sempre ha abanderat. Eggers ho té claríssim. Davant el gran dilema entre ser o no ser, envia un atac salvatge i convençut. Davant la prosa eterna de Shakespeare, estira les ales, obre el bec i crida: “Mai més!”.