27 de setembre de 2022

SECCIONS DE CINEMA 076: Pacifiction



En el panorama del cinema actual, no hi ha director més iconoclasta, contracultural, rebel, provocador i volgudament experimental que Albert Serra. El cineasta de Banyoles està construint una carrera on la seva personalitat artística va destil·lant nous matisos a cada projecte. Es valora molt del seu últim treball, Pacifiction, la seva potència visual i la dedicació que ha esmerçat en aquest apartat. 

Adriano Calero i l'equip d'Empanada Cultural s'han atrevit a desgranar el que ens ofereix el film amb el seu habitual bon rotllo, mai exempt de la més absoluta profunditat d'anàlisi.
No us perdeu aquest primer episodi d'una nova temporada que, un cop més, estarà farcida de pòdcasts més que interessants.
   

8 de setembre de 2022

We Own This City (2022)


Un article d'Ester Marí

Sembla que el 2022 està sent un any de grans estrenes i esperats retorns pel que fa a les sèries, superant fins i tot el panorama anterior, després de mesos de certa aturada pandèmica. Noves temporades i estrenes ens estan omplint l’agenda de capítols per revisar, per comentar i per oblidar fent espai al següent. Però el retorn que avui us recomano no és de consum ràpid, ni apte per a fans de la immediatesa. We Own This City és un d’aquells productes que han de ser processats, païts i gaudits amb certa calma, no només perquè ho necessiti, sinó perquè ho mereix.

Quan parlo de retorn no em refereixo a una continuació com a tal, We Own This City és una minisèrie de 6 episodis amb inici i final, però té regust de tornada perquè és impossible deslligar-la del clàssic The Wire, aquella sèrie policíaca que fa uns 20 anys va marcar un abans i un després en la història de la televisió. El mateix creador, David Simon, torna a Baltimore i al punyent retrat del seu cos policial a través de l’adaptació d’un llibre d’investigació del periodista Justin Fenton, que destapa una història de corrupció i crim que afecta a un equip de policies, però que s’escampa i acaba embrutant tota una organització i tota una ciutat. Es reprèn doncs el discurs crític de The Wire, basat en un estil realista i dur, gairebé documental, que qüestionava aquest sistema i la societat que el mantenia. Un realisme que ve ara subratllat per la seguretat de saber que es basa en fets reals, en persones que existeixen i tenen noms i cognoms, en situacions que han passat i estan registrades. A We Own This City, David Simon torna a parlar-nos de la policia de Baltimore amb més amargor i desesperació que mai, perquè ho fa des de la pròpia realitat.

L'advocada Nicole Steele (Wunmi Mosaku)

És precisament aquesta pàtina de veracitat la que impregna cada escena d’una sèrie plena d’entrevistes i interrogatoris, però també d’escenes sobre el dia a dia dels agents protagonistes. Poc a poc es va elaborant una trama conformada a base de moments precisos, de gestos i de converses aparentment intranscendents, que salten en el temps i juguen amb el públic com un gat amb un cabdell de llana. Una trama que es construeix com un mosaic bizantí, a base de petites peces de diferents colors que es van enganxant una al costat de l’altra fins crear un gran mural, una d’aquelles grans obres que s’entenen millor com més ens allunyem. Així aprenem a deixar-nos portar per una trama que ni avança linealment, ni explica cap a on va. Perquè no és una història, ni un conte, ni un còmic. És un retrat. Ple de detalls i de personatges, We Own This City és un retrat tan natural i cru, tan ben enfocat, que resulta incòmode i fa mal.

Un gran elenc de personatges és l’encarregat de donar vida a aquest gran mural de la ciutat, on no falten els homenatges a The Wire, amb la gens casual aparició d’actors, com Jamie Hector o Delaney Williams, d’allà ben coneguts. Malgrat aquesta tendència coral, destaca especialment Jon Bernthal i la seva interpretació del sargent Wayne Jenkins, cap d’una unitat especialitzada en armes i droga i un dels puntals de la corrupció més descarada. Fil conductor de l’argument, sobresurt sobretot per la immensa feina que fa l’actor, qui a més de carregar-se a les espatlles el pes d’una sèrie com aquesta, espero que pugui carregar també algun que altre premi. Enmig d’un cúmul de lladres, corruptes i inútils, ell sol aconsegueix erigir-se en una oda a la incomoditat i l’aprensió. Personificació de tot el que va malament, Bernthal cuina cada gest i moviment del seu cos perquè les paraules no facin falta, perquè ja se’l veu venir de lluny. Enfront d’ell, també és digna de menció Wunmi Mosaku, qui interpreta una advocada del Departament de Justícia encarregada de vetllar pels drets civils, i que encarna perfectament el desesper i la impotència de pertànyer a un sistema que no funciona, i el que és pitjor, que no té solució.

David Simon

Perquè si una cosa fa que admiri a David Simon (com tanta altra gent), és que la seva visió analítica, la crítica social que ens presenta, té aquell aire de periodisme antic, on no es jutja a la lleugera ni es donen solucions fàcils de tertúlia de sobretaula. No hi ha fórmules màgiques i ningú pronuncia eslògans de Mr. Wonderful. Ell ens fa un forat a la porta per on observar d’amagat una porció de realitat, i ens convida a mirar amb calma, assimilar i treure conclusions. Ens encamina cap a una idea fent-nos creure que és nostra, com ha de fer un bon mag. Perquè We Own This City no vol alliçonar, vol que pensem. Se’ns mostren les causes i conseqüències d’un sistema que no funciona, no per culpa d’una o dos persones, sinó perquè està podrit de soca-rel. Més enllà de la problemàtica de Baltimore, és fàcil extrapolar moltes de les seves característiques a tantes altres estructures on la corrupció, la desídia i la mediocritat ho envaeixen tot. Perquè mai és culpa d’una poma podrida, sinó que hi ha d’haver un cistell que les reculli. Precisament aquí és on el discurs fa mal i desespera, perquè Baltimore potser ens queda lluny, però de cistells podrits n’hi ha per tot arreu. We Own This City és una sèrie que es construeix poc a poc i fuig dels girs, els artificis i les sorpreses fútils que tan de moda estan darrerament. Una obra de la vella escola que exigeix una mica més de paciència, però a canvi deixa un record més durable i consistent, perquè ens parla de temes universals des d’allò particular i ens sacseja de sobte pensant que en realitat, Baltimore no està tan lluny.

2 de setembre de 2022

Nope (2022)



La captura definitiva
Un article de Carles Martinez Agenjo


Sembla que, per a Jordan Peele, l’aventura necessita alguna cosa més que desenterrar tresors amagats, buscar ciutats perdudes o traslladar un vaixell fluvial fins al cim d’una muntanya per mantenir el neguit que ens provoca el fet desconegut. I ho sembla des del moment en què la seva tercera pel·lícula com a director i guionista consisteix en atrapar una sola imatge. La filmació –o la instantània– que dos germans d’un ranxo de cavalls de Califòrnia –interpretats per un estoic Daniel Kaluuya i una atòmica Keke Palmer– persegueixen obsessivament per satisfer una cosa tan irresistiblement humana com el fet de congelar el temps i convertir la memòria en petjada. Un ovni s’ha colat dins el seu terreny i amenaça d'engolir-los a tots d’una ventada. Però lluny de fugir, el gran repte consisteix a capturar-lo gràficament. Sona com el que és. Un intent irracionalment deliciós d’atrapar la intriga en un sol marc. Com una pel·lícula de Werner Herzog, però evitant el viatge febril a ninguna part.

Per desgràcia o per fortuna, ara es pot enregistrar la més esquiva de les realitats sense embrutar la càmera o entelar l’objectiu. Només cal activar un brutal simulacre postmodern que no sabríem concretar si de ciència-ficció, terror d’aroma Spielberg, western trastocat, cinema de catàstrofes o tot a la vegada. Ben mesclat. Com un batut estiuenc la mar de refrescant. Tot això, sense oblidar el discurs de raça que Peele ja anticipava en la seva magnífica òpera prima –la neoblaixploitation Déjame Salir (Get Out, 2017)– i ràfegues ocasionals sobre certa decadència en la cultura de l’espectacle.


Peele té claríssims els codis i referents que articula, però en lloc d’emular-los o quedar-se en l’homenatge, aprofita el gènere per construir una mirada de reivindicació on la força del format televisiu –i els seus misteris– supera el record al·lucinat d’Aguirre, la cólera de Dios (Aguirre der Zorn Gottes, 1972) o Fitzcarraldo (1982) malgrat que el seu director va estar a punt de formar part del repartiment!

La mirada és una altra. Per això, l’enèrgica Emerald –la jove que interpreta Palmer– bateja la imatge definitiva que estan perseguint com la «Oprah Shot». Per això, la pel·lícula –fiem-nos de la teoria més estesa– comença amb la projecció del primer actor negre de la història del cinema. Recordeu el genet de Muybridge? Galopant sobre un cavall que, fotografiat en sèrie, generava una primitiva sensació de moviment? També suma capes de discurs en una pel·lícula on no és casual que el soul de The Lost Generation comparteixi playlist amb la percussió carnival d’Exuma i on l’espectador més atent identificarà detalls d’escenari tan subtils com el pòster de Buck y el Farsante (Buck and the Preacher, 1972), un western antiesclavista de Sidney Poitier que reforça aquest exercici d’autoconsciència afroamericana disfressat de big entertainment. O seria al revés?

En qualsevol cas, el punt de partida no pot ser més simple. Fins i tot sembla una autèntica bajanada. Però la posada en escena és tan virtuosa, tan ben parida, que Nope acaba resultant la culminació de totes les captures possibles. Diguéssim que, de tan absurda, la gesta es torna èpica. De tan ridícula, esdevé sublim. I això s’explica gràcies al vigor que Peele –després de firmar Nosotros (Us, 2019), un survival al·legòric i trepidant– ha tornat a demostrar amb una pel·lícula que inquieta com si fos un violent aterratge davant els nassos.

A vegades, els elements més pertorbadors busquen el fora de camp com si fugissin de la càmera i tornen abruptament com si aquesta els estigués reclamant. En aquest sentit, encertadíssima és la direcció de fotografia de Hoyte Van Hoytema i el disseny de so de Johnnie Burn –penseu en les textures de l’estranya Under the Skin (2013)– a l’hora de compondre una atmosfera malsana a cavall entre la pulsió electrònica i un punt de vista enginyós sobre allò que s’escolta i no es veu, capaç d’invocar la mirada claustrofòbica de Russell Crowe a Noé (Noah, 2014), protegit dins els budells d’una embarcació profètica mentre sentia els crits de la humanitat ofegant-se al seu voltant.


Però Nope també és una pel·lícula que s’obre com si fos un cofre. Un indret de plaer que ressona i ens convida a repensar, a tornar-hi un cop abandonada la sala. Directament o indirectament, Peele dispara preguntes –i estimula interpretacions allunyades de l’òrbita que ens ocupa– amb el mateix nervi que els protagonistes quan utilitzen la càmera. Què significa mirar el cel? Què significa desconnectar les pantalles que han abduït la nostra mirada, que ens obliguen a consumir continguts amb l’esquena inclinada, i aixecar el cap per contemplar un infinit sense resposta? En un món on s’ha transformat completament la producció, distribució i consum d’imatges, on aquestes –recorda Joan Fontcuberta– s’han tornat invisibles per acumulació: queda alguna imatge per fotografiar? Alguna difícil d’aconseguir? Que ens permeti recuperar el valor –potser perdut, potser romàntic– del material físic, únic, insubstituïble? O aquest es troba immers en una crisi sense sortida i només pot arribar a les nostres mans en forma de souvenir de parc d’atraccions o d’objecte encapsulat en un museu particular?

Només cal examinar breument el parèntesi més luxós de Nope per certificar fins a quin punt ens interroga a través de les imatges. Dos punys a punt de tocar-se. El d’un nen espantat sota la taula d’un plató televisiu i el d’un mico que l’observa amb la cara tacada de sang permeten conjurar, per enèsima vegada, el més icònic dels gestos. Dos dits –els de La creació d’Adam de Miquel Àngel– que, com els ovnis, ens conviden a alçar la vista cap a un cel pintat –el de la Sixtina– que també actua com a gran simulacre d’impacte. I, de retruc, Peele fa diana amb una última reflexió pertinent. Que per molt rovellats que estiguin els arquetips de l’imaginari popular, per molt que la cultura mem es dediqui a reescriure’ls i a parodiar sense fi; el repertori encara funciona, encara es pot estirar, encara serveix per desafiar tempestes i triturar retines.

Davant l’enorme fertilitat de les seves escenes, sempre quedarà el dubte. Amb menys pressupost, menys ambició i estatuetes daurades a l’esquena, la nova proposta de Jordan Peele hauria quedat més rodona? Més perfecta? La resposta s’amaga entre els núvols. I en la mirada nadir cap a un firmament que no sabem desxifrar.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix: La Creació d'Adam (1511), E.T. L'Extraterrestre (1982), The Card Counter (2021), Nope (2022).

29 de juliol de 2022

Pig (2021)


Un artículo de Mike Sanz

Robin Feld es un ermitaño que vive en los bosques de Oregón, donde recolecta trufas con la ayuda de su cerda. Una noche, unos desconocidos asaltan su cabaña y le roban a la cerda. Desolado, Robin viaja a Portland con la ayuda de Amir, quien se encargaba de comerciar con las trufas. Juntos emprenden una búsqueda desesperada.

Pig es una sorpresa, una pequeña gran película de las que tanto cuesta encontrar. Es la ópera prima de Michael Sarnoski, un joven montador que debuta en el largometraje con una propuesta original. Escribe el guion a cuatro manos con Vanessa Block y cuenta con el apoyo del actor protagonista, Nicolas Cage, al frente de la producción.


La premisa de Pig puede recordar a las películas de acción y venganza que ha protagonizado Liam Neeson en los últimos años. Nada más lejos de la realidad. Pig se sirve de los esquemas de las películas de género negro y detectives como ya lo hiciera, con fines paródicos, hace casi veinticinco años The Big Lebowski de los hermanos Coen. La cerda trufera del título no es más que un macguffin, el halcón maltés de esta película. Sí, Robin y Amir viajan por los bajos fondos de la ciudad, visitan locales clandestinos, les sacan información a los soplones y se reúnen con los capos del mundo culinario. Mas, bajo estas convenciones genéricas, Pig desarrolla una brillante reflexión sobre la pérdida de aquellos a quienes más queremos, acerca del dolor que nos marca y vive con nosotros. Tampoco es todo oscuridad, pues la película es un canto a la amistad entre dos personas opuestas en apariencia, aderezado por la sencilla y evocadora banda sonora de Alexis Graspas y Philip Klein.

El acabado final no sería igual de estimulante sin el ingrediente secreto: Nicolas Cage. A propósito de Pig, Guillermo del Toro llamó a Cage “el Paganini de los actores expresionistas, un genio irrepetible”. No lo dijo en vano. Hoy en día se recuerda a Cage por la interminable lista de papeles histriónicos en películas intrascendentes de serie B e inferiores. Son papeles alimenticios que acepta debido a la profunda bancarrota en que se halla sumido, de los cuales el propio Cage se ríe en la reciente El Insoportable Peso de un Talento Descomunal (The Unbearable Weight of Massive Talent, 2022). Este tipo de trabajos nos empujan a olvidar a un digno heredero de la capacidad expresiva de Al Pacino, al tontaina de Peggy Sue se Casó (Peggy Sue Got Married, 1986), al perdedor de Arizona Baby (Raising Arizona, 1987), al conductor de ambulancias de Al Límite (Bringing Out the Dead, 1999), al guionista neurótico de Adaptation (2002), al superhéroe trasnochado de Kick-Ass (2010) o al expresidiario de Joe (2013). El trabajo de Nicolas Cage en Pig es un ejercicio de contención que ahonda en lo más profundo del dolor humano. Le acompaña Alex Wolff, un joven actor famoso por sus papeles en películas de terror como Hereditary o Tiempo (Old, 2021) que demuestra ser capaz de desenvolverse en un registro más amplio.


Pig es una película sencilla (no pasa de los noventa minutos), clásica en las formas del cine negro, profunda en los conflictos humanos que retrata y magistral en la interpretación del actor protagonista. Un verdadero triunfo cinematográfico.