Pig (2021)

Robin Feld es un ermitaño que vive en los bosques de Oregón, donde recolecta trufas con la ayuda de su cerda. Una noche, unos desconocidos asaltan su cabaña y le roban a la cerda. Desolado, Robin viaja a Portland con la ayuda de Amir, quien se encargaba de comerciar con las trufas. Juntos emprenden una búsqueda desesperada.

Pig es una sorpresa, una pequeña gran película de las que tanto cuesta encontrar. Es la ópera prima de Michael Sarnoski, un joven montador que debuta en el largometraje con una propuesta original. Escribe el guion a cuatro manos con Vanessa Block y cuenta con el apoyo del actor protagonista, Nicolas Cage, al frente de la producción.

La premisa de Pig puede recordar a las películas de acción y venganza que ha protagonizado Liam Neeson en los últimos años. Nada más lejos de la realidad. Pig se sirve de los esquemas de las películas de género negro y detectives como ya lo hiciera, con fines paródicos, hace casi veinticinco años The Big Lebowski de los hermanos Coen. La cerda trufera del título no es más que un macguffin, el halcón maltés de esta película. Sí, Robin y Amir viajan por los bajos fondos de la ciudad, visitan locales clandestinos, les sacan información a los soplones y se reúnen con los capos del mundo culinario. Mas, bajo estas convenciones genéricas, Pig desarrolla una brillante reflexión sobre la pérdida de aquellos a quienes más queremos, acerca del dolor que nos marca y vive con nosotros. Tampoco es todo oscuridad, pues la película es un canto a la amistad entre dos personas opuestas en apariencia, aderezado por la sencilla y evocadora banda sonora de Alexis Graspas y Philip Klein.

El acabado final no sería igual de estimulante sin el ingrediente secreto: Nicolas Cage. A propósito de Pig, Guillermo del Toro llamó a Cage “el Paganini de los actores expresionistas, un genio irrepetible”. No lo dijo en vano. Hoy en día se recuerda a Cage por la interminable lista de papeles histriónicos en películas intrascendentes de serie B e inferiores. Son papeles alimenticios que acepta debido a la profunda bancarrota en que se halla sumido, de los cuales el propio Cage se ríe en la reciente El Insoportable Peso de un Talento Descomunal (The Unbearable Weight of Massive Talent, 2022). Este tipo de trabajos nos empujan a olvidar a un digno heredero de la capacidad expresiva de Al Pacino, al tontaina de Peggy Sue se Casó (Peggy Sue Got Married, 1986), al perdedor de Arizona Baby (Raising Arizona, 1987), al conductor de ambulancias de Al Límite (Bringing Out the Dead, 1999), al guionista neurótico de Adaptation (2002), al superhéroe trasnochado de Kick-Ass (2010) o al expresidiario de Joe (2013). El trabajo de Nicolas Cage en Pig es un ejercicio de contención que ahonda en lo más profundo del dolor humano. Le acompaña Alex Wolff, un joven actor famoso por sus papeles en películas de terror como Hereditary o Tiempo (Old, 2021) que demuestra ser capaz de desenvolverse en un registro más amplio.

Pig es una película sencilla (no pasa de los noventa minutos), clásica en las formas del cine negro, profunda en los conflictos humanos que retrata y magistral en la interpretación del actor protagonista. Un verdadero triunfo cinematográfico.

SECCIONS DE CINEMA 075: "Lunana, a yak in the classroom"

La qualitat que aportaven les cinc pel·lícules nominades a la categoria de millor film internacional, a l'última edició dels Oscar, fou una de les més elevades dels últims anys. A més de la japonesa guanyadora, Drive My Car, teníem el film danès d'animació Flee (seleccionat a Sundance), È stata la mano di Dio de Paolo Sorrentino, la noruega The Worst Person in the World (Verdens verste menneske), que va obtenir el premi a la millor actriu al Festival de Cannes, i la bhutanesa Lunana: A Yak in the Classroom.

Sobre aquest últim film ha centrat Adriano Calero el seva última anàlisi, abans de la pausa estival, per al podcast Empanada Cultural. Escrita i dirigida per Pawo Choyning Dorji, Lunana ens explica la història de descobriment personal que protagonitza un jove professor que és enviat a una escola situada en un poblet perdut del cor de l'Himàlaia. Pel·lícula de sentiments profunds i de calidesa humana a partir de la vida senzilla, en perfecta comunió amb la natura, i gairebé aïllada del món. Un film evocador que Adriano Calero s'encarrega de comentar amb profusió.

No us perdeu, doncs, aquest últim podcast de la temporada dedicat a un d'aquells films dignes de descobrir... 

SECCIONS DE CINEMA 074: "Memoria"

Memoria, del tailandès Apichatpong Weerasethakul, es va alçar amb el Premi del Jurat al Festival de Cannes 2021. Essent un realitzador profundament espiritual i enormement ritualista pel que fa a l'expressió de la seva essència cultural, protagonitza ara un gir interessant en traslladar el seu camp d'acció a Colòmbia i oferir-nos una pel·lícula que toca sensibilitats des d'un viatge per allò més ocult, abraçant-se sense amagar-se en algunes de les constants del cinema fantàstic.

Adriano Calero, sempre atent a les produccions de realitzadors asiàtics, ens porta la seva reflexió profunda i rigorosa entorn el film Memoria i desgrana, amb particular amenitat, els trets distintius d'un film que compta amb la sempre meravellosa Tilda Swinton com a protagonista.

No us perdeu, doncs, aquesta nova entrega d'anàlisi cinèfila al podcast Empanada Cultural. L'adjuntem, a continuació, i podem garantir-vos que us interessarà i us convidarà a descobrir unes cinematografies on sempre hi trobem flaires d'expressió cinematogràfica que, a vegades, semblen perdudes.

 

The Northman (2022)

PARE CORB

Com si fos un mur de contenció, el corb d’Edgar Allan Poe contestava en bucle les preguntes d’un home turmentat que patia ansietat romàntica. El protagonista, assegut en un sofà, preguntava pel seu nom, el seu destí i per l’enyorada Leonora. L’animal, detingut sobre un bust de pedra, sempre donava la mateixa resposta: “Mai més”.

En els primers minuts de The Northman (2022), Robert Eggers situa un corb sobrevolant el mar en un emfàtic primer pla. Apareix de perfil en una mena d’imatge simbòlica que, de sobte, fa girar la càmera amb un moviment panoràmic que ens obre les portes d’un poblat islandès per recuperar un relat viking del segle IX a mig camí entre la brutalitat i la mística que cavalca enèrgicament com si fos una valquíria que enlluerna la retina. Però lluny de servir com a element de resistència o dol, el corb d’Eggers no funciona com a interlocutor retòric, sinó com una mena de guia marcial. Com una figura paterna que conduirà el protagonista, interpretat per Alexander Skarsgård, recordant-li el seu origen i impulsant-lo cap a un destí de venjança contra el seu oncle (Claes Bang) per la mort del seu pare (Ethan Hawke).

La d’Skarsgård és la gesta acarnissada del príncep expulsat d’un regne que ha de recuperar a cop d’espasa i destral sota un leitmotiv tan repetitiu com el del corb de Poe: “Et venjaré pare! Et salvaré mare! Et mataré Fjölnir!”. La d’Skarsgård és l’epopeia imparable d’un antiheroi amb nom d’anagrama. Amleth –primer interpretat pel jove Oscar Novak en una escena de regicidi en mig del bosc fortament connectada amb el trauma infantil que patia Jorge Sanz a Conan el Bárbaro (Conan the Barbarian, 1982)– és un joc de paraules derivat de Hamlet. Ara bé, hi ha un abisme entre un text i l’altre. On l’heroi tràgic de l’obra original dubtava, dubtava i tornava a dubtar, generant distància al lector fins a un final apoteòsic; la versió primitiva d’Eggers no titubeja ni un segon. El seu Amleth segresta, fractura, aniquila i calcina amb la convicció d’un berserker amb pell de llop més pròxim als exploradors i pioners de Marcus Nispel i Nils Gaup –tenebrosos i musculats sota la forja pulp de Robert E. Howard– que no pas a l’elegància hipnòtica de Laurence Olivier o la mirada lumínica que Gabriel Axel va fixar sobre l’obra de Saxo Grammaticus.

A més a més, Eggers pren una decisió encertada pel que fa al simbolisme que desplega. Aquesta vegada, no sembla gaire interessat a aprofundir-hi. Després d’explotar a fons el folklore de bruixes i diables a la malsana The Witch (2015) –on dinamitava cruelment el motiu visual de la lactància– i després de revisar la mitologia occidental amb una posada en escena d’aroma expressionista i escandinava –quina meravella és The Lighthouse (2019)!–, ara aposta per estrènyer la inquietud al·legòrica dins la seva primera superproducció com a director i coguionista juntament amb l’artista polièdric islandès Sjón Sigurðsson. Està clar que la capacitat per submergir-nos en atmosferes inquietants a través de la màgia i el deliri continua intacta, però aquí resulta més continguda, més encasellada en escenes concretes d’un conjunt orientat al cinema de consum.

Eggers ofereix en el seu tercer llargmetratge com a realitzador un viatge unidireccional una mica atropellat en el tram final –potser hauria millorat amb una mica més de metratge– i que, com el seu protagonista, no dubta en rebutjar la dialèctica barroca per entregar-se a la violència com a única eina de comunicació d’una masculinitat tossuda i errant que es desplaça per un territori de lluites i traïcions on la feminitat sorprèn com a motiu de terror tòxic (Nicole Kidman) i d’ironia menstrual (Anya Taylor-Joy).

En tot cas, la lírica wagneriana que imprimeix en un arbre genealògic on els fruits són herència i descendència combina amb peces d’acció modèlica –com el pla llarg en continuïtat d’assalt a la fortificació que farà les delícies de Takashi Miike– en una pel·lícula que es deixa seduir per l’aparició misteriosa i nocturna de Björk. Alguns i algunes d’opinió radical acusaran l’autor d’haver domesticat el seu estil i establiran un contrast sever amb les seves joies prèvies. En aquest sentit, la proposta funciona precisament com un exercici de resistència contra la comparació, contra el diàleg i l’ambivalència que Hamlet sempre ha abanderat. Eggers ho té claríssim. Davant el gran dilema entre ser o no ser, envia un atac salvatge i convençut. Davant la prosa eterna de Shakespeare, estira les ales, obre el bec i crida: “Mai més!”.