The Northman (2022)

PARE CORB

Com si fos un mur de contenció, el corb d’Edgar Allan Poe contestava en bucle les preguntes d’un home turmentat que patia ansietat romàntica. El protagonista, assegut en un sofà, preguntava pel seu nom, el seu destí i per l’enyorada Leonora. L’animal, detingut sobre un bust de pedra, sempre donava la mateixa resposta: “Mai més”.

En els primers minuts de The Northman (2022), Robert Eggers situa un corb sobrevolant el mar en un emfàtic primer pla. Apareix de perfil en una mena d’imatge simbòlica que, de sobte, fa girar la càmera amb un moviment panoràmic que ens obre les portes d’un poblat islandès per recuperar un relat viking del segle IX a mig camí entre la brutalitat i la mística que cavalca enèrgicament com si fos una valquíria que enlluerna la retina. Però lluny de servir com a element de resistència o dol, el corb d’Eggers no funciona com a interlocutor retòric, sinó com una mena de guia marcial. Com una figura paterna que conduirà el protagonista, interpretat per Alexander Skarsgård, recordant-li el seu origen i impulsant-lo cap a un destí de venjança contra el seu oncle (Claes Bang) per la mort del seu pare (Ethan Hawke).

La d’Skarsgård és la gesta acarnissada del príncep expulsat d’un regne que ha de recuperar a cop d’espasa i destral sota un leitmotiv tan repetitiu com el del corb de Poe: “Et venjaré pare! Et salvaré mare! Et mataré Fjölnir!”. La d’Skarsgård és l’epopeia imparable d’un antiheroi amb nom d’anagrama. Amleth –primer interpretat pel jove Oscar Novak en una escena de regicidi en mig del bosc fortament connectada amb el trauma infantil que patia Jorge Sanz a Conan el Bárbaro (Conan the Barbarian, 1982)– és un joc de paraules derivat de Hamlet. Ara bé, hi ha un abisme entre un text i l’altre. On l’heroi tràgic de l’obra original dubtava, dubtava i tornava a dubtar, generant distància al lector fins a un final apoteòsic; la versió primitiva d’Eggers no titubeja ni un segon. El seu Amleth segresta, fractura, aniquila i calcina amb la convicció d’un berserker amb pell de llop més pròxim als exploradors i pioners de Marcus Nispel i Nils Gaup –tenebrosos i musculats sota la forja pulp de Robert E. Howard– que no pas a l’elegància hipnòtica de Laurence Olivier o la mirada lumínica que Gabriel Axel va fixar sobre l’obra de Saxo Grammaticus.

A més a més, Eggers pren una decisió encertada pel que fa al simbolisme que desplega. Aquesta vegada, no sembla gaire interessat a aprofundir-hi. Després d’explotar a fons el folklore de bruixes i diables a la malsana The Witch (2015) –on dinamitava cruelment el motiu visual de la lactància– i després de revisar la mitologia occidental amb una posada en escena d’aroma expressionista i escandinava –quina meravella és The Lighthouse (2019)!–, ara aposta per estrènyer la inquietud al·legòrica dins la seva primera superproducció com a director i coguionista juntament amb l’artista polièdric islandès Sjón Sigurðsson. Està clar que la capacitat per submergir-nos en atmosferes inquietants a través de la màgia i el deliri continua intacta, però aquí resulta més continguda, més encasellada en escenes concretes d’un conjunt orientat al cinema de consum.

Eggers ofereix en el seu tercer llargmetratge com a realitzador un viatge unidireccional una mica atropellat en el tram final –potser hauria millorat amb una mica més de metratge– i que, com el seu protagonista, no dubta en rebutjar la dialèctica barroca per entregar-se a la violència com a única eina de comunicació d’una masculinitat tossuda i errant que es desplaça per un territori de lluites i traïcions on la feminitat sorprèn com a motiu de terror tòxic (Nicole Kidman) i d’ironia menstrual (Anya Taylor-Joy).

En tot cas, la lírica wagneriana que imprimeix en un arbre genealògic on els fruits són herència i descendència combina amb peces d’acció modèlica –com el pla llarg en continuïtat d’assalt a la fortificació que farà les delícies de Takashi Miike– en una pel·lícula que es deixa seduir per l’aparició misteriosa i nocturna de Björk. Alguns i algunes d’opinió radical acusaran l’autor d’haver domesticat el seu estil i establiran un contrast sever amb les seves joies prèvies. En aquest sentit, la proposta funciona precisament com un exercici de resistència contra la comparació, contra el diàleg i l’ambivalència que Hamlet sempre ha abanderat. Eggers ho té claríssim. Davant el gran dilema entre ser o no ser, envia un atac salvatge i convençut. Davant la prosa eterna de Shakespeare, estira les ales, obre el bec i crida: “Mai més!”.

SECCIONS DE CINEMA 073: "Red Rocket"

Quatre anys després de The Florida Project, ens ha arribat el nou treball d'un dels directors més interessants en el panorama actual del cinema independent nord-americà: Sean Baker. Caracteritzat per desplegar una mirada cinematogràfica naturalista en els seus projectes que, a voltes, l'acosta al format documental, Baker ens presenta ara Red Rocket. En aquesta ocasió, incorpora a Drew Daniels a la direcció de fotografia. Daniels és un dels responsables d'aquesta àrea a la irreverent i revolucionària sèrie de la HBO, Euphoria (2019-actualitat).

L'argument gira entorn una figura en decadència del cinema per adults que opta per retornar als seus orígens al cor de Texas. Amb aquesta base, Baker aprofita per afegir una dimensió nova al tan conegut "viatge de retorn a les essències del passat".  Mitjançant la seva mirada cruament realista, ens retrata com pot ser de dur i difícil el retorn a un lloc on ningú et recorda, ni et necessita, ni tan sols t'hi vol allà. 

Amb Sean Baker tot sempre és fresc i original. Qualsevol temàtica que agafa com a inspiració és transformada per la seva mirada pausada i analítica. En aquesta aposta per anar més enllà, l'ajuda el fet de comptar, en moltes ocasions, amb actors no professionals que aporten novetat i autenticitat a personatges poc llustrats però sempre presents en els barris, pobles i ciutats del nostre entorn. La vida flueix lliure en el cinema de Baker i aquest gran tresor que ens ofereix és profundament analitzat per Adriano Calero en una nova edició del podcast Empanada Cultural. No us el perdeu!!!

SECCIONS DE CINEMA 072: "Donbass"

L'actual i cruent conflicte bèl·lic que vivim a Ucraïna centra l'atenció internacional i reflecteix una disputa latent que Rússia ha pretès solucionar envaint territoris aliens tot fent servir una retòrica i unes accions que recorden clarament a temps funestos de l'antigor.

A Empanada Cultural, sempre atents a tot allò susceptible d'ésser analitzat, han volgut desenterrar les arrels recents de l'actual confrontació a partir de la mirada que el director ucraïnès Sergei Loznitsa va mostrar-nos al film Donbass (2018). El film s'estructura en dotze episodis on es sondeja en profunditat en el conflicte que afecta des del 2014 la regió del Donbass (Est d'Ucraïna). Davant de l'aparició de dues regions pro-russes (Donetsk i Luhansk), el Govern Ucraïnès va decidir intervenir-hi tot veient que la maniobra d'aixecament de les províncies (i posteriors Repúbliques Populars) responia a una jugada estratègica del Kremlin. El film es focalitza en un conflicte enquistat que finalment ha derivat en una guerra oberta entre Rússia i Ucraïna de conseqüències encara imprevisibles.

Relat humà molt punyent de Loznitsa que el nostre redactor Adriano Calero disecciona amb el seu encert habitual. No us perdeu el podcast i tant de bo que aquesta invasió tan sagnant pugui trobar aviat una solució que almenys aturi la massacre.

Sergei Loznitsa va ser distingit amb el premi de millor director a la secció "Un Certain Regard" del Festival de Cannes 2018.

Impacto de los superhéroes en el cine

El género de superhéroes ha crecido de forma exponencial en los últimos años y en gran parte se debe a la creación del universo cinematográfico de Marvel, el cual empezó con historias aparentemente independientes, pero que actualmente se han conseguido unir para crear la saga más larga en la historia del cine con más de 27 películas y 12 series de televisión.

Sin embargo esta creciente popularidad ha dividido las opiniones del público y de los profesionales de la industria, pues mientras algunos lo ven como una gran hazaña otras personas lo consideran como el final del cine como una expresión artística para pasar a ser únicamente un modelo de negocio en el que solo se crean blockbusters con la intención de ganar dinero.

Algunos de los directores más conocidos de nuestra época como Scorsese, Ridley Scott ó Spielberg se han pronunciado, en algún momento, en contra de este género, pero sobre todo en contra del modelo de las superproducciones, en el que parece existir una única fórmula para tener éxito y donde los efectos especiales han adquirido un papel protagónico dejando casi sin cabida a las actuaciones, a la innovación o a las historias basadas en la vida real.

Por otro lado la monopolización de la industria es otro factor que ha provocado el descontento de los cineastas, pues actualmente Disney controla un porcentaje aproximado de entre el 40 y 50 por ciento de los medios de comunicación y entretenimiento, solo basta con observar las medidas que han tomado para retirar su contenido de plataformas digitales y otros medios de distribución para concentrarlo en la plataforma Disney plus, la cual cuenta con un catálogo exclusivo de más de 500 películas y 300 series.

Pero, ¿es verdad que la popularidad de los superhéroes ha provocado que se dejen de hacer películas de otros géneros?. La verdad es que no, pues alrededor del mundo se estrenan anualmente más de 600 películas, de las cuales sólo entre 15 y 20 son superproducciones de superhéroes.

Como podemos ver, no nos encontramos ante un problema de producción, sino ante un problema de distribución, ya que muchas de estas películas no logran llegar al circuito comercial y esto sucede en parte por el modelo de negocio de las salas de cine, pues se da mayor difusión y prioridad en cartelera a los proyectos más rentables dejando a un lado a las pequeñas producciones

Ante este problema, las distintas plataformas de streaming que han surgido, pueden ofrecer una posible solución, pues estas se encuentran buscando de forma constante nuevo material para actualizar sus bibliotecas y mantener fidelizados a sus usuarios, por lo que han abierto sus puertas, e incluso financiado pequeños proyectos, para poder tener una gran variedad de contenido, con el que se puedan satisfacer a tantos perfiles de mercado como sea posible.

Sin embargo, también existe un porcentaje de responsabilidad en los espectadores, pues por nuestra parte debemos dar una oportunidad a las ideas originales y a aquellas producciones independientes que logran llegar a las salas, pues al final del día las empresas nos ofrecen largometrajes basados en los intereses y demandas del público.