Un article d'Ester Marí
Sembla que el 2022 està sent un any de grans estrenes i esperats retorns pel que fa a les sèries, superant fins i tot el panorama anterior, després de mesos de certa aturada pandèmica. Noves temporades i estrenes ens estan omplint l’agenda de capítols per revisar, per comentar i per oblidar fent espai al següent. Però el retorn que avui us recomano no és de consum ràpid, ni apte per a fans de la immediatesa. We Own This City és un d’aquells productes que han de ser processats, païts i gaudits amb certa calma, no només perquè ho necessiti, sinó perquè ho mereix.
Quan parlo de retorn no em refereixo a una continuació com a tal, We Own This City és una minisèrie de 6 episodis amb inici i final, però té regust de tornada perquè és impossible deslligar-la del clàssic The Wire, aquella sèrie policíaca que fa uns 20 anys va marcar un abans i un després en la història de la televisió. El mateix creador, David Simon, torna a Baltimore i al punyent retrat del seu cos policial a través de l’adaptació d’un llibre d’investigació del periodista Justin Fenton, que destapa una història de corrupció i crim que afecta a un equip de policies, però que s’escampa i acaba embrutant tota una organització i tota una ciutat. Es reprèn doncs el discurs crític de The Wire, basat en un estil realista i dur, gairebé documental, que qüestionava aquest sistema i la societat que el mantenia. Un realisme que ve ara subratllat per la seguretat de saber que es basa en fets reals, en persones que existeixen i tenen noms i cognoms, en situacions que han passat i estan registrades. A We Own This City, David Simon torna a parlar-nos de la policia de Baltimore amb més amargor i desesperació que mai, perquè ho fa des de la pròpia realitat.
 |
| L'advocada Nicole Steele (Wunmi Mosaku) |
És precisament aquesta pàtina de veracitat la que impregna cada escena d’una sèrie plena d’entrevistes i interrogatoris, però també d’escenes sobre el dia a dia dels agents protagonistes. Poc a poc es va elaborant una trama conformada a base de moments precisos, de gestos i de converses aparentment intranscendents, que salten en el temps i juguen amb el públic com un gat amb un cabdell de llana. Una trama que es construeix com un mosaic bizantí, a base de petites peces de diferents colors que es van enganxant una al costat de l’altra fins crear un gran mural, una d’aquelles grans obres que s’entenen millor com més ens allunyem. Així aprenem a deixar-nos portar per una trama que ni avança linealment, ni explica cap a on va. Perquè no és una història, ni un conte, ni un còmic. És un retrat. Ple de detalls i de personatges, We Own This City és un retrat tan natural i cru, tan ben enfocat, que resulta incòmode i fa mal.
Un gran elenc de personatges és l’encarregat de donar vida a aquest gran mural de la ciutat, on no falten els homenatges a The Wire, amb la gens casual aparició d’actors, com Jamie Hector o Delaney Williams, d’allà ben coneguts. Malgrat aquesta tendència coral, destaca especialment Jon Bernthal i la seva interpretació del sargent Wayne Jenkins, cap d’una unitat especialitzada en armes i droga i un dels puntals de la corrupció més descarada. Fil conductor de l’argument, sobresurt sobretot per la immensa feina que fa l’actor, qui a més de carregar-se a les espatlles el pes d’una sèrie com aquesta, espero que pugui carregar també algun que altre premi. Enmig d’un cúmul de lladres, corruptes i inútils, ell sol aconsegueix erigir-se en una oda a la incomoditat i l’aprensió. Personificació de tot el que va malament, Bernthal cuina cada gest i moviment del seu cos perquè les paraules no facin falta, perquè ja se’l veu venir de lluny. Enfront d’ell, també és digna de menció Wunmi Mosaku, qui interpreta una advocada del Departament de Justícia encarregada de vetllar pels drets civils, i que encarna perfectament el desesper i la impotència de pertànyer a un sistema que no funciona, i el que és pitjor, que no té solució.
 |
| David Simon |
Perquè si una cosa fa que admiri a David Simon (com tanta altra gent), és que la seva visió analítica, la crítica social que ens presenta, té aquell aire de periodisme antic, on no es jutja a la lleugera ni es donen solucions fàcils de tertúlia de sobretaula. No hi ha fórmules màgiques i ningú pronuncia eslògans de Mr. Wonderful. Ell ens fa un forat a la porta per on observar d’amagat una porció de realitat, i ens convida a mirar amb calma, assimilar i treure conclusions. Ens encamina cap a una idea fent-nos creure que és nostra, com ha de fer un bon mag. Perquè We Own This City no vol alliçonar, vol que pensem. Se’ns mostren les causes i conseqüències d’un sistema que no funciona, no per culpa d’una o dos persones, sinó perquè està podrit de soca-rel. Més enllà de la problemàtica de Baltimore, és fàcil extrapolar moltes de les seves característiques a tantes altres estructures on la corrupció, la desídia i la mediocritat ho envaeixen tot. Perquè mai és culpa d’una poma podrida, sinó que hi ha d’haver un cistell que les reculli. Precisament aquí és on el discurs fa mal i desespera, perquè Baltimore potser ens queda lluny, però de cistells podrits n’hi ha per tot arreu. We Own This City és una sèrie que es construeix poc a poc i fuig dels girs, els artificis i les sorpreses fútils que tan de moda estan darrerament. Una obra de la vella escola que exigeix una mica més de paciència, però a canvi deixa un record més durable i consistent, perquè ens parla de temes universals des d’allò particular i ens sacseja de sobte pensant que en realitat, Baltimore no està tan lluny.
