7 d’octubre de 2021

Sitges 2021: sota el signe de la bèstia





Recordeu la darrera escena d’Aullidos (The Howling, 1981)? Un dels parroquians habituals d’un bar típic de la Nord-Amèrica nocturna li preguntava a una jove que no apareixia a la pantalla: «¿Cómo la quieres, cariño?». La imatge lliscava lleugerament cap a l’esquerra i revelava a Elisabeth Brooks somrient i mirant a càmera. Ella contestava: «Poco hecha». De sobte, apareixien els crèdits finals mentre escoltàvem a Pino Donaggio i contemplàvem una hamburguesa que es cuinava sobre una planxa ben oliosa. La imatge és pura ironia postmoderna. Un acudit metalingüístic i un joc afectuós vers la memòria del gènere que –a partir d’un simple tros de carn– apel·laria directament la nostàlgia de qualsevol fan. D’altra banda, potser els amants del cinema fantàstic i el terror no coincideixin amb l’estat de cocció de la proteïna a l’hora de dinar, però està clar que, quan arriben unes dates tant assenyalades com les del Sitges Film Festival i es congreguen al voltant dels cinemes Prado i Retiro, l’auditori de l’Hotel Melià o les sales Tramuntana i Brigadoon, els fanàtics de l’ensurt i la tensió visual –en el fons, un altre tipus de parroquians– es disposen a engolir pel·lícules amb la mateixa voracitat que els homes llop de Joe Dante. Si afegim que en aquesta 54ª edició del certamen –que podrem gaudir del 7 al 17 d’octubre– la figura del licantrop vertebra la temàtica d’enguany; Sitges es converteix, de sobte, en un motiu de celebració digna d’un udol a mitja nit.

Comencem amb els homenatges. Aquest 2021, apareixen dins l’extensa programació un seguit de títols que es claven al bell mig del cor de la cinefília. Parlem de l’esbojarrada i sanguinària Un Hombre Lobo Americano en Londres (An American Werewolf in London, 1981) de John Landis, la polèmica La Bestia (La bête, 1975) de Walerian Borowczyk i un clàssic de clàssics d’aquella sèrie B de drive-in i sessió doble que es diu I Was a Teenage Werewolf (1957) del poc conegut Gene Fowler Jr. Aquestes propostes –que dibuixen una sintonia perfecte amb l’hamburguesa de Dante– comparteixen calendari amb un grapat de novetats especialment atractives pel públic que demana un fantàstic d’autor. Aquesta vegada, estrenen producció a la ciutat catalana noms tan aclamats com Álex de la Iglesia, Edgar Wright, Ana Lily Amirpour, Mamoru Hosoda, Ari Folman, Paco Plaza i Ben Wheatley. Respectivament, presenten batalla a la secció oficial amb el neogiallo Veneciafrenia (2021); la divertida tornada als viatges temporals Last Night in Soho (2021); la transgressora Mona Lisa and the Blood Moon (2021); dos exercicis d’animació estilitzada –el primer japonès, el segon belga– que es titulen Belle (2021) i Where is Anne Frank? (2021); la claustrofòbica La Abuela (2021); i una producció de rabiosa actualitat que s’endinsa a les profunditats del terror víric, In The Earth (2021), i que podria dialogar perfectament amb un altre tàndem a competició –integrat per We Need to Do Something (2021) del debutant Sean King O’Grady i la britànica The Feast (2021) de Lee Haven Jones– que abraça el significat de pandèmia.


A més a més, trobem un ben retornat Banjong Pisanthanakun, el famós director tailandès d’aquella mostra de terror fotogràfic que es deia Shutter i que va generar molt bones sensacions al Sitges 2005. Ara, Pisanthanakun ens sorprèn amb un relat d’exorcismes: The Medium (2021). També opten al palmarès la satànica Luzifer (2021) de Peter Brunner, una producció austríaca del sempre pertorbador Ulrich Seidl; les tenebroses Son (2021), de l’irlandès Ivan Kavanagh, i Lamb (2021), del islandés Valdimar Jóhannsson; i un seguit de films que tracten la por com a eina de fragmentació familiar. Des de la inquietant Violation (2020) de Dusty Mancinelli i Madeleine Sims-Fewer, Coming Home in the Dark (2021) de James Ashcroft, Silent Night (2021) de Camille Griffin i She Will (2021) de Charlotte Colbert –debutants, tots ells, en el camp de la direcció de llargmetratges–; fins a la interessant Nitram (2021) de Justin Kurzel –que protagonitza Caleb Landry Jones, premiat a Cannes– i Inexorable (2021) de l’irregular Fabrice du Welz. Així mateix, destaquen força la cinta noruega The Innocents (2021) d’Eskil Vogt, la intrigant Seance (2021) de Simon Barrett, una comèdia dirigida per Fabrice Eboué que es diu Barbaque (2021) i The Deep House (2021), realitzada a quatre mans per dos sàdics membres del New French Extremity: Alexandre Bustillo y Julien Maury. D’altra banda, crida l’atenció una proposta com Eight for Silver (2021) –la nova de Sean Ellis, ambientada en un segle XIX on, fixeu-vos quina casualitat, un poble pateix els atacs d’un animal salvatge!– i l’esperadíssima Halloween Kills (2021), segona seqüela de la reactivació de la saga Myers on David Gordon Green repeteix com a realitzador després de firmar un remake molt digne de la genialitat de John Carpenter.

Seguidament, il·lusiona descobrir que han aparegut noves cares que debuten dins el terreny de la ficció ibèrica. David Casademunt proposa amb El Páramo (2021) un terror de context rural protagonitzat per Inma Cuesta, Roberto Álamo y Asier Flores. A la segona posició, Juanjo Giménez arrenca amb la singular Tres (2021), un thriller intel·ligent sobre una noia que treballa com a dissenyadora de so –que interpreta la Marta Nieto– i que, de sobte, comença a escoltar les coses després de veure-les. Aquest malson es veu reforçat per la intriga d’Alberto Evangelio, Visitante (2021), que recupera la pila de cintes sobre fenòmens paranormals en una història que, de ben segur, farà les delícies d’en Sebastià d’Arbó. No obstant, hi ha d’altres realitzadors que, encara que no formin part de la secció oficial d’enguany, també compten dins aquesta mena d’onada de noves promeses del cinema fantàstic i de terror produït a Espanya. Parlem, per exemple, de Jacinto (2021) –una altra mostra de terror dirigida per Javi Camino–, La Pasajera (2021) de Fernando González y Raúl Cerezo –l’autor que un servidor va descobrir fa nou anys en un festival de Múrcia que es diu Cine de Alcantarilla, on va presentar 8 (2011), un curt deliciós– i la diabòlica Y Todos Arderán (2021) de David Hebrero. El documental Sanjulian, el Poder de la Ilustración (2021) del company de trinxera David García Sariñena mereix una menció especial. És un estudi de rigor que fa justícia, ja què parla sobre l’exquisit treball pictòric de Manuel Sanjulián: el Frank Frazetta hispà. Remata aquest ventall d’opcions la reposició d’obres de culte com El Día de la Bestia (1995) d’Álex de la Iglesia, La Bañera (1989) de Jesús Garay i El Extraño Viaje (1964) de Fernando Fernán Gómez.

Finalment, acaben d’arrodonir la llista The Blazing World (2021) de Carlson Young, l’stop-motion de Phil Tippet a Mad God (2021), la nova de Sion Sono –Prisoners of the Ghostland (2021)– que protagonitza la llegenda de Sitges, Nicolas Cage; la còsmica After Blue (2021) de Bertrand Mandico; la vuitantera òpera prima de Prano Bailey-Bond, Censor (2021); la fallida Demonic (2021) de Neill Blomkamp; una versió barata i excessiva de la lliga dels homes extraordinaris que es coneix com Freaks Out (2021) de Gabriele Mainetti; la postapocalíptica Tides (2021) de Tim Fehlbaum i el neo-noir hongkonès Limbo (2021), dirigit per Soi Cheang. Totes aquestes trobaran dins l’èpica medieval de The Green Knight (2021) la cirereta d’enguany: una proposta d’alçada que arriba sota la batuta del mestre David Lowery i gràcies a la molt honorable distribuïdora A24.


Està clar que Sitges torna a Sitges. Tant monstruós com sempre. És pràcticament impossible abraçar-lo tot, però tant o més difícil resistir-se a la pulsió de clavar les dents sobre més propostes de les quals hom pot digerir d’una tongada. En qualsevol cas, s’erigeixen en mig de la tempesta títols i esdeveniments que tenen la capacitat d’impregnar el certamen des d’una òptica necessària i compromesa. El fet que les primeres pel·lícules que obrin aquest Sitges siguin la nova de Lily Amirpour –com a pel·lícula inaugural– i l’estrident Titane (2021) de la prometedora Julia Ducornau –que recentment ha rebut la Palma d’Or a Cannes– s’entén com un gest a favor de la igualtat de gènere. Complementa aquesta decisió el programa WomanInFan, una injecció de suport al sector femení per augmentar el seu impacte a escala internacional. Aquest any, Sitges dóna una beca a les creadores Anna Moragriega (Ni oblit ni perdó, 2019), Irene Moray (Suc de Síndria, 2019) i Laura Ferrés (Los Desheredados, 2017). Una aposta claríssima vers l’empoderament que circula paral·lelament a l’exhibició de títols d’un fantàstic on les directores –exceptuant casos com el d’Alice Lowe (Prevenge, 2016), Karyn Kusama (La Invitación, 2015) o Coralie Fargeat (Revenge, 2017)– són minoria. Davant la càmera, les reines del crit seguiran atraient als parroquians de la por i arquetips com la víctima heroica, la venjadora diabòlica i la mare terrible no moriran mai. Però Sitges està facilitant l’equilibri de sexes en un territori principalment dominat pels homes.

Potser la pròxima vegada que gaudim de la sensual Elisabeth Brooks demanant una hamburguesa poc feta, descobrim a continuació una proposta dirigida per una dona capaç de trencar estereotips del fantàstic i el terror sense perdre ni un gram de qualitat.

Feliç Sitges i bon profit a totes i tots!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada