15 d’octubre de 2021

Sitges 2021: Last Night in Soho




UNA LONDRES FRAGMENTÀRIA

Un article de Carles Martinez Agenjo. 


Resulta complicat retreure-li alguna cosa a la nova pel·lícula d’Edgar Wright. El seu treball de posada en escena torna a ser tan primorós i depurat –tan inquiet i canviant a l’hora de proposar solucions formals amb cada seqüència d’intriga o terror– que buscar-li les pessigolles en matèria de guió s’acaba convertint en una tasca quasi fútil. Diguem-ho ja. Última noche en el Soho (Last Night in Soho, 2021) és una pel·lícula gegant. Però si hi ha alguna cosa que no se li hauria de recriminar al director de títols tan exquisits com Baby Driver (2017), Scott Pilgrim contra el Mundo (Scott Pilgrim vs. the World, 2010) o la trilogia del Cornetto és la seva capacitat de dotar de rabiosa actualitat una narració que a més d’un espectador o espectadora li podria resultar massa previsible.

La pel·lícula –potser la menys esbojarrada i humorística del realitzador anglès– es revela com un viatge en el temps que navega atrapat dins els límits d'un mirall. Els estímuls més profunds arriben quan aquest objecte –que apareix i reapareix en nombroses ocasions– actua com una eina de projecció dual. La imatge d’Eloise –la protagonista interpretada per una esplèndida Thomasin McKenzie– es bifurca en dues direccions. D’una banda, trobem a la noia de Cornwall, tímida però il·lusionada, que arriba a la capital britànica a la recerca d’un futur desitjat. El seu reflex adopta la forma del passat. La seva imatge és també la imatge d’una figura espectral que té a veure amb la seva infància i que convé no destapar. D’altra banda, la jove estudiant –que arriba a la gran ciutat per estudiar disseny de moda a la universitat– queda empastifada de bogeria en un submón oníric governat pel caos i l’aparença confusa. El seu reflex, en aquest cas, agafa la forma d’un passat que no és el seu i que no té res a veure amb els seus records, sinó amb la imatge recuperada i detallista d’una dècada dels 60 on el títol original d’Operación Trueno (Thunderball, 1965) sobre la marquesina d’un cinema, els espectacles amb ballarina de companyia del Carnaby i l’alcohol a dojo delimitaven un espai d’atracció que acabava engreixant les pàgines de la crònica negra. És en aquest ambient –d’una Londres festiva i gens nostàlgica que Wright desmitifica sense dubtar ni un segon– on els gestos, mirades i peces musicals que interpreta una exuberant Anya Taylor-Joy completen el joc de miralls que articula la pel·lícula i –qui sap si directament o indirecta– fa d’aquesta una presa de consciència amb el nostre present.


Francament, no queda cap rastre de l’encant de postal de Woody Allen quan aquest thriller colorista d’assassinats i falses identitats –acompanyat pel somriure carismàtic de Terence Stamp– es transforma en una altra cosa. El relat senzill de superació juvenil que s’intueix a l’inici –que evoca alguns estereotips de la comèdia romàntica dels 90– dóna pas a un bad trip terrible, impregnat de droga i psicodèlia. És llavors quan les ganivetades esquitxen un vermell intens que recorda a Dario Argento i el color saturat de les llums de neó porta el ressò de Brian De Palma. Fins i tot els zombis de rostre anònim que assetgen a la protagonista podrien recordar als podrits de George A. Romero fracturant les parets d’un escenari múltiple com si fossin de vidre. A més a més, Wright torna a mostrar-se juganer amb els gèneres –a vegades muta del thriller al drama i d’aquest al terror amb una fermesa indiscutible– i no li tremola el pols quan toca passar de la història d’iniciació d’una alumna universitària a un malson immersiu i claustrofòbic sobre les misèries de la feminitat. Un context d’abusos i desenganys que, a estones, sembla invocar l’ombra fantasmagòrica i augmentada de Harvey Weinstein.

Arribats a aquest punt convé deixar ben clara una cosa. Wright sembla que hagi volgut fer una pel·lícula pro-Me Too, però difícilment podríem parlar d’ell com un director que, de sobte, ha adoptat un compromís feminista. Ara bé, davant el nou enfocament que ha desenvolupat en contrast amb obres anteriors, la seva darrera producció no pot ser més adequada en un moment de sensibilització vers la igualtat com el que estem vivint. En aquest sentit, l’odissea monstruosa on es veu capficada McKenzie es veu compensada per una segona lectura. De la mateixa manera que els reflexos de la pel·lícula, Última Noche en el Soho exerceix una doble funció. Destaca com a itinerari retro amb playlist exquisida –on no poden faltar best hits de l’època, des de Dave and the Boys i Cilla Black fins a Dusty Springfield i Petula Clark–, però també obre la porta –insistim: qui sap si de forma intencionada?– a una problemàtica contemporània on bona part de la societat ha cridat prou i el masclisme maltractador ha provocat una resposta d’equip.


Per a tots aquells i aquelles que heu anat seguint aquest cinema d’autor per als grans públics de ben a prop –o de forma intermitent– durant les últimes dècades, l’intercanvi de rols i el trastoc d’arquetips cinematogràfics no significa cap novetat. No obstant això, en aquesta ocasió, estimula força redescobrir a Wright a través d’un relat que gira al voltant de la dona, on els monstres són pitjor que la fantasia, el psychokiller és víctima i l’heroïna, una figura de reivindicació que deixa empremta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada