Les millors pel·lícules de 2024, segons l'equip d'El Cinema de Hollywood

En aquest primer post de 2025, volem aprofitar per desitjar-vos un molt bon any! Que sigui profitós per tothom i que en ell pugueu fer realitat tots els vostres somnis i projectes. Que hi hagi també salut i empenta per tal de fer front a les dificultats amb determinació. 

En el món cinèfil, ens trobem davant d'un any que promet un ventall de produccions molt potents que, si finalment són capaces de captivar al públic, podrien fer pujar un esglaó més cap a la recuperació del box-office cap a nivells pre-pandèmics. Esperem, doncs, que el cinema de gran format per la seva banda i les propostes independents, per l'altra, formin un bon conglomerat que asseguri i enforteixi la supervivència del setè art a les sales d'exhibició.

Pel que fa als nostres habituals rànquings de valoració de l'any, a El Cinema de Hollywood tenim la immensa sort d'haver reunit un grup de redactors bastant transversal. Això ens dóna contrast i diversitat en les opinions i apetències fílmiques. Podem observar, una vegada més, com els rànquings resultants cobreixen tota mena de procedències, gèneres i nivells de producció. L'heterogeneïtat tan desitjada en aquest tipus de valoracions l'aconseguim representar, d'una manera notable, amb les nostres eleccions personals.

A banda de tot això, hem de continuar lamentant un fet crònic que sempre ens tenalla a les nostres contrades. Les distribuïdores no planifiquen adequadament l'últim trimestre d'estrenes i, superades per l'acumulació de títols que arrosseguen de mesos anteriors, ens condemnen a veure només una part dels grans títols que s'estrenen, a escala mundial, en aquest últim terç.

Això es tradueix amb l'evidència de presentar-nos en aquesta valoració sense haver pogut veure títols tan rellevants com Heretic, We Live in Time, Queer, A Real Pain, Sing Sing, Babygirl, The Order, The Apprentice, The Brutalist, September 5, A Different Man, Maria Callas, A Complete Unknown, Hard Truths, i The Last Showgirl, entre d'altres.

Aquest problema de l'endarreriment en les estrenes és aplicable a bona part d'Europa i és per això que quan comparem els nostres rànquings amb els dels col·legues nord-americans, ens trobem amb diferències molt notables. Amb els títols esmentats anteriorment havent estat objecte de consideració, apareixen seleccions on no és possible que nosaltres hi puguem convergir i això ens fa perdre pistonada com a analistes.

De tota manera, aquesta és la nostra visió a partir de tot allò que hem pogut veure i, en tot cas, ja estem acostumats al fet que la nostra valoració de la collita anual l'hem d'acabar fent poc abans dels Òscars, ben entrat el mes de març. És per tot això que també acceptem en els nostres tops la presència de títols de 2023, estrenats a inicis de 2024. Fem evident, doncs, aquesta periodicitat desajustada a la qual ens enfrontem permanentment. Tot seguit, doncs, les nostres preferències. En alguns casos, hem esgotat al màxim el termini per poder valorar films com Conclave, Nosferatu o Saturday Night. 

Un cop més, tornem a desitjar-vos un molt bon any i us enviem una fortíssima abraçada! Continuarem en la lluita!

Juan Pais

@JuanPais73

Carles Martínez Agenjo

@cm_agenjo

Mike Sanz

@MikeCallahanLee

Eva Buendía

@decideixopermi

Adriano Calero

@AdrianoCalero1

Jaume Figa

@jaumefv

Nèstor Company

@CinedeHollywood

Les millors pel·lícules de 2023, segons l'equip d'El Cinema de Hollywood

El 2024 entona les seves primeres hores i, com hem anat fent els darrers anys, és el moment de triar aquelles pel·lícules que més ens han emocionat, fet vibrar, entretingut, afectat, alegrat i, fins i tot, colpejat durant 2023. Són els films que més han connectat amb les sensibilitats de cadascun de nosaltres i que us tornem a presentar a partir de les seleccions de cadascun dels redactors d'aquesta web.

A El Cinema de Hollywood tenim, a més, la immensa sort d'haver reunit un grup de redactors bastant transversal. Això ens dóna contrast i diversitat en les opinions i apetències fílmiques. Podem observar, una vegada més, com els rànquings resultants cobreixen tota mena de procedències, gèneres i nivells de producció. L'heterogeneïtat tan desitjada en aquest tipus de valoracions l'aconseguim representar, d'una manera notable, amb les nostres eleccions personals.

A banda de tot això, hem de continuar lamentant un fet crònic que sempre ens tenalla a les nostres contrades. Les distribuïdores no planifiquen adequadament l'últim trimestre d'estrenes i, superades per l'acumulació de títols que arrosseguen de mesos anteriors, ens condemnen a veure només una part dels grans títols que s'estrenen, a escala mundial, en aquest últim terç.

Això es tradueix amb l'evidència de presentar-nos en aquesta valoració sense haver pogut veure títols tan rellevants com The Holdovers, Perfect Days, The Zone of Interest, Poor Things (la seva estrena massiva tindrà lloc a finals de gener), The Color Purple, Ferrari, Priscilla, The Iron Claw, May December, All of Us Strangers, Dream Scenario, American Fiction, i The Royal Hotel, entre d'altres.

Aquest problema de l'endarreriment en les estrenes és aplicable a bona part d'Europa i és per això que quan comparem els nostres rànquings amb els dels col·legues nord-americans, ens trobem amb diferències molt notables. Amb els títols esmentats anteriorment havent estat objecte de consideració, apareixen seleccions on no és possible que nosaltres hi puguem convergir i això ens fa perdre pistonada com a analistes.

De tota manera, aquesta és la nostra visió a partir de tot allò que hem pogut veure i, en tot cas, ja estem acostumats al fet que la nostra valoració de la collita anual l'hem d'acabar fent poc abans dels Òscars, ben entrat el mes de març. És per tot això que també acceptem en els nostres tops la presència de títols de 2022 estrenats a inicis de 2023. Fem evident, doncs, aquesta periodicitat desajustada a la qual ens enfrontem permanentment.

Volem aprofitar aquest primer post de 2024 per enviar una forta abraçada a tothom i desitjar-vos un molt bon any!

Mike Sanz

@MikeCallahanLee

Eva Buendía

@decideixopermi

Juan Pais

@JuanPais73

Carles Martínez Agenjo

@cm_agenjo

Jaume Figa

@jaumefv

Adriano Calero

@AdrianoCalero1

Nèstor Company

@CinedeHollywood

Les millors pel·lícules de 2022, segons l'equip d'El Cinema de Hollywood

Valorar amb rànquings els títols preferits de cadascú no és en ell mateix una certificació de res, perquè les sensibilitats de les persones davant l'experiència cinematogràfica són molt diverses. Però realitzar-los sí que ofereix una panoràmica força interessant sobre el que ha ofert l'any, en termes cinèfils, i és per això que tornem a presentar-los amb la voluntat de fer un exercici de catalogació d'aquelles pel·lícules que, en cadascun dels nostres racons de pensament, perduraran amb més intensitat en el futur.

A El Cinema de Hollywood tenim, a més, la immensa sort d'haver reunit un grup de redactors bastant transversal. Això ens dóna molt contrast i diversitat en les opinions i apetències fílmiques. Podem observar, una vegada més, com els rànquings resultants cobreixen tot tipus de procedències, gèneres i nivells de producció. L'heterogeneïtat tan desitjada en aquest tipus de valoracions l'aconseguim representar, d'una manera notable, amb les nostres eleccions personals.

A banda de tot això, hem de continuar lamentant un fet crònic que sempre ens tenalla a les nostres contrades. Les distribuïdores no planifiquen adequadament l'últim trimestre d'estrenes i, superades per l'acumulació de títols que arrosseguen de mesos anteriors, ens condemnen a veure només una part dels grans títols que s'estrenen, a escala mundial, en aquest últim terç.

Això es tradueix amb l'evidència de presentar-nos en aquesta valoració sense haver pogut veure títols tan rellevants com The Whale, Babylon, Living, Decision to Leave, The Banshees of Inisherin, Tár, Devotion, The Fabelmans, Women Talking, Till, The Son, i Empire of Light, entre d'altres.

Aquest problema de l'endarreriment en les estrenes és aplicable a bona part d'Europa i és per això que quan comparem els nostres rànquings amb els dels col·legues nord-americans, ens trobem amb diferències molt notables. Amb els títols esmentats anteriorment havent estat objecte de consideració, apareixen seleccions on no és possible que nosaltres hi puguem convergir i això ens fa perdre pistonada com a analistes.

De tota manera, aquesta és la nostra visió a partir de tot allò que hem pogut veure i, en tot cas, ja estem acostumats al fet que la nostra valoració de la collita anual l'hem d'acabar fent poc abans dels Òscars, ben entrat el mes de març. És per tot això que també acceptem en els nostres tops la presència de títols de 2021 estrenats a inicis d'aquest any que ara acaba. Fem evident, doncs, aquesta periodicitat desajustada a la qual ens enfrontem permanentment.

Així i tot, creiem que els nostres rànquings poden ser de molta utilitat com a balanç de l'exercici i de recopilació d'allò que més ens ha emocionat, afectat, alegrat o colpejat durant un 2022 on ja hem pogut gaudir de l'exhibició, a les grans sales, sense cap tipus de limitacions. 

Volem aprofitar aquest últim post de 2022 per enviar una forta abraçada a tothom i desitjar-vos un molt bon 2023. Que l'excel·lència que s'albira en moltes de les propostes que el cinema ens té preparades, per al proper exercici, es pugui traslladar també cap a altres camps de la vida social. En un món en permanent convulsió, intentem trobar feixos de llum que ofereixin esperança i facin venir ànsies de construir un futur millor. Bona entrada d'any!

Mike Sanz

@MikeCallahanLee

Eva Buendía

@decideixopermi

Juan Pais

@JuanPais8

Carles Martínez Agenjo

@cm_agenjo

Jaume Figa

@jaumefv

Adriano Calero

@AdrianoCalero1

@EmpanadaCultura

Nèstor Company

@CinedeHollywood

Les millors pel·lícules de 2021, segons l'equip de El Cinema de Hollywood

Arribem a l'últim dia de 2021 i recuperem un costum que havíem practicat fins fa uns anys: els top ten de millors films, segons el criteri de cadascun dels redactors de El Cinema de Hollywood.

Hi tornem, però hem d'insistir un cop més en una dada esfereïdora que es reprodueix any a any. I aquesta no podia ser cap altra que el gran nombre de pel·lícules pertanyents al 2021 que a les nostres pantalles no podrem veure fins els propers mesos (algunes d'elles fins i tot poden arribar a estrenar-se el mes de maig!). Les distribuïdores juguen sempre a l'endarreriment de dates d'estrena i són incapaces de fer una adequada i equilibrada programació d'estrenes per a l'últim quadrimestre de l'any. 

En aquest exercici, hem arribat a cap d'any sense poder valorar títols tan rellevants com Nightmare Alley, King Richard, Belfast, Lost Daughter, The Tragedy of Macbeth, Licorice Pizza, Mass, Cyrano, i The Electrical Life of Louis Wain, entre moltes altres. En aquesta llista de títols hi ha probablement la guanyadora de l'Òscar a la millor pel·lícula i, com a mínim, una suma de 25 a 30 nominacions a la propera edició dels premis. Una autèntica vergonya.

Per tant, presentem uns top ten forçosament incomplets que recullen el millor del que hem pogut veure, però no són una representació fidedigna del que ha aportat 2021 a nivell cinematogràfic. Cada any s'aprofundeix la rasa permanent entre les collites fílmiques i es provoca que les valoracions es creuin amb títols de l'exercici anterior.

Atenent a aquesta falla crònica, hem hagut d'incloure títols potents que aquí s'han estrenat el 2021, però que pertanyien a l'exercici 2020 i que ja van ésser reconeguts a la temporada de premis anterior, obtenint grans reconeixements a l'última cerimònia dels Òscar.

Tanmateix, pensem que sempre és interessant veure un recull de bones pel·lícules alhora de finalitzar l'any. Nosaltres ens hem conjurat per mostrar en aquests tops la gran pluralitat d'opinions que recollim al web i que acaben definint un ventall força complet sobre allò que el cinema de diferents procedències i nivells de producció ha aconseguit traslladar-nos. També cal dir que les difícils condicions que s'han viscut per als esdeveniments amb públic, a causa de la pandèmia, han impedit que la gent hagi vist els films habituals a la pantalla gran. En el nostre cas, algun dels nostres redactors no ha pogut elaborar el seu rànquing per la manca de títols d'estrena que ha pogut veure a les sales de cinema.

Més enllà de les dificultats i les vicissituds que la humanitat porta afrontant des de fa ja dos anys, volem aprofitar aquest últim post de 2021 per enviar una forta abraçada a tothom i desitjar-vos un molt bon 2022. Tant de bo que puguem veure la llum en molts dels temes que ens ocupen i preocupen. Bona entrada d'any!

Nèstor Company

@CinedeHollywood

Adriano Calero

@AdrianoCalero1

@EmpanadaCultura

Carles Martinez Agenjo

@cm_agenjo

Mike Sanz

@MikeCallahanLee

Eva Buendía

@decideixopermi

Jaume Figa

@jaumefv

Los Increíbles 2 (The Incredibles 2, 2018)

La película: ¿Qué puedo decir de Los Increíbles que no se sepa ya y que sea nuevo? Pues Los Increíbles 2: una gran película que aprovecha lo grande y mejor que tenía su predecesora, para contar una nueva y alucinante historia y entretener: como un blockbuster, sí, pero, además, siendo profunda, como ya lo era la primera. Los Increíbles 2 es grande -muy grande, incluso diría yo- porque Brad Bird -una vez más, en solitario: también es un grande- consigue sacar más jugo a sus personajes que ya conocemos, sin repetirse y haciéndonoslo pasar muy bien. Aquí, como si fuera una película coral: todos los miembros de esta increíble familia tienen sus minutos de gloria. Por supuesto, Jack-Jack, no defrauda y, cómo no, Edna Moda: ¿cómo hacer tan atractivo a un personaje que sale tan poco en pantalla? Dándole una gran personalidad. Edna Moda, la tiene, como si fuera de la misma familia.

Recomendada: (100%, por supuesto), para todos los fans de esta increíble familia. Para aquellos que quieran ver cuánto de heroicidad es ser padre y madre, y quieran sonreír y reír: disfrutar de una historia muy bien contada.

Que se abstengan: los que digan que “¡buf!, otra de súper héroes y, encima, de dibujos animados…”. Que se abstengan ignorantes…, a no ser que quieran cambiar de opinión, claro… Que, como dice Bird en el vídeo que pego más abajo, no es una película sobre súper héroes, sino sobre la familia. Que sí: las mal llamadas “películas de animación” pueden ser muy películas (y mucho películas… ehem…).

Nota: 9/10 (sí: le daría un 10, pero es que, si no, se mal acostumbran, los chicos de Pixar: así, siempre van a ser Pixar, que es lo que queremos los amantes del cine…)

Cars 3 (2017)

Un artículo de Jaume Figa.

Decir que la saga de Cars es la peor de Pixar no me parece lo correcto. El adjetivo “peor” implica “malo” y, a mi entender, ninguna de las tres es mala. Eso sí: no son grandes películas; menos, aún, si las comparamos con la mayoría de la compañía del flexo y, concretamente, con la superlativa saga de Toy Story.

En el caso que nos atañe, Cars 3 da una nueva vuelta de tuerca a la historia: consigue superar el bache de la segunda –aunque, ya lo he dicho varias veces, me pareció más entretenida que Cars… si la ves como una nueva “james bond”–, volviendo a sus orígenes y replanteando esa lucha interior del protagonista Rayo McQueen, el 95. Porque, así como el mayor temor de los juguetes de Toy Story es el ser abandonados por su niño, el de los coches de carreras, el ser superado por nuevas generaciones. 

Un temor lógico, a decir verdad; pero también “natural” y que, por tanto, se puede aceptar… o no. Esto es lo que, lisa y llanamente, plantea la nueva entrega de esta saga. Lo viejo y lo nuevo; la aceptación de uno mismo y de las incapacidades que conlleva el paso de los años –los “achaques” propios de la edad–, y el dejar paso a las nuevas generaciones. De hecho, algo de ello planteaba el binomio Doc Hudson – McQueen en Cars pero aquí, al tomar protagonismo, cobra mayor profundidad.

En este sentido, nos encontramos ante una película típicamente pixariana, donde importa mucho que los personajes sean profundos; pero, como en Cars, la historia se pierde un poco en los diálogos más o menos moralizantes y, también como en Cars, se hace un poco lenta.

A la vez, creo que también comete el mismo error de Cars: la poca fuerza del personaje antagonista Jackson Storm. Que sí: es verdad estamos ante un conflicto interno y que, por tanto, en gran parte, el antagonista es el mismo McQueen, pero también lo es Ratatouille y ahí están muy bien trabajados cada uno de los personajes.

¡Ep! Pero no pretendo desanimar a quien quiera verla: todo lo contrario. Sin duda, me parece la mejor de las tres: tiene momentos realmente divertidos y es una gozada ver los milagros que hace la tecnología para animar coches y carreras como las que vemos en la película. 

A la vez, profundiza en la necesidad de la amistad y del trabajo en equipo y, a la vez que habla del saber dejar paso a las nuevas generaciones –casi como representación del relevo de John Lasseter a Brian Fee–, sin olvidar debemos mucho respeto a los que nos han precedido. Ahí está, también, el homenaje que han podido hacer al desaparecido Paul Newman, recuperando algunas frases suyas, fruto de las clases de automovilismo que daba el legendario actor a Lasseter, durante la grabación de Cars. En este intercambio generacional tiene un papel muy interesante el personaje de Cruz Ramírez.

Cars 3 es, pues, una nueva buena película de Pixar; más infantil, como las otras dos, pero disfrutable.

Borrowed Time: el gran corto que te da el tiempo prestado

Érase una vez…

Así podría empezar este artículo: unos animadores que trabajan en Pixar -aunque hay que puntualizar que el corto no es del estudio de Woody, Nemo y compañía-, Andrew Coats y Lou Hamou-Lhadj, deciden aprovechar el tiempo que les presta la libertad entre tarea y tarea. ¡Que no debe ser mucha, a juzgar por su currículum! Coats ha trabajado en Cars 2, Brave y Del Revés (Inside Out). Y su colega, en Wall-E, Toy Story 3, El viaje de Arlo y también en Brave.

Pero esta vez, deciden aprovechar sus ‘ratos libres’ -prestados- para hacer algo totalmente espectacular, pero no para niños. Profundo: técnicamente y humanamente. Muy duro. Sí: mucho. La historia de un padre y su hijo. Y de un tiempo prestado -que eso significa ‘borrowed time’-, el que se te da para que hagas algo mucho más grande de lo que pretendías. El que obtienes cuando te dicen: “tú no tienes la culpa” o, más aún: “te perdono”… 

Que de eso habla Borrowed Time.

De hecho, cuando acabé de verlo, sin buscarlo, me vino en la mente ese tiempo prestado de Carl Fredricksen y el mensaje de su eterna Ellie: “Gracias por la aventura. Ahora empiezas una nueva”.

Pues sí: dentro de su dureza, me parece un corto muy alegre, porque respira esperanza. Me explico, pero ¡ojo! antes tienes que ver el vídeo, porque habrá spoilers.

El hijo protagonista tiene un trauma muy doloroso provocado por la muerte de su padre: un accidente del que él se siente muy responsable -doblemente culpable: por no saber guiar bien la carroza y por apretar el gatillo que acaba con él y, sin el cual, posiblemente lo habría salvado-. Pasados muchos años, no aguanta y decide suicidarse arrojándose por el mismo lugar donde de despeñó su padre.

No obstante, la luz crepuscular provocará un reflejo que le llama la atención y, en el último segundo, le hará no tirarse… Ve a qué se debe la luz: el Sol ha tocado el reloj de su padre. Entonces, decide recomenzar la vida prestada que se le ha concedido. Como su padre le ha dicho: “tú no tienes la culpa…”. Como la vida prestada que te dan cada vez que te dicen: “yo te perdono”.

Alguno comenta que “sería interesante ver qué sucede luego de este trágico momento y qué pasa en la vida de este hombre”. No creo que sea necesario. Los buenos cortometrajes hablan por sí solos. La luz del crepúsculo, brillante, como en ningún momento en los poco menos de seis minutos de la historia nos habla de este final feliz, de esta nueva vida prestada que comienza nuestro protagonista. Llora, porque se da cuenta de ello.

Por todo esto, no es oscuro. Es claro como el último rayo de luz del atardecer. Lleno de esperanza dentro de lo dura que puede ser, a veces, la vida. Optimista. Porque es una maravilla que te digan esto de “Te perdono”. O, como es en este corto, “Ánimo, tú no tienes la culpa”.

Un artículo de Jaume Figa, publicado en CinemaNet.

Buscando a Dory (Finding Dory, 2016)

Un artículo de Jaume Figa.

Hay dos maneras de hacer secuelas de películas. Bueno, seguro que existen otras, pero generalizando un poco, creo que con dos, basta. El prototipo de la primera sería Solo en Casa 2 (Home Alone 2: Lost in New York) o, incluso, la última entrega de Star Wars: tienes una historia que ha sido un “bombazo” de taquilla y, por lo tanto, hay que aprovechar el “tirón” para realizar una especie de remake cambiando ambientes y personajes, añadiendo efectos especiales más espectaculares –si lo pide la evolución cinematográfica– y lo pintamos de una nueva historia. Incluso, si no le pones el número al final, mejor…

El otro modelo es el que –con mayor o menor acierto, todo hay que decirlo– ha practicado ya unas cuantas veces Pixar: tengo una película de gran éxito de crítica y público, pero voy a dejarla reposar y esperaré a tener OTRA gran historia. No es un remake, sino que quiero aprovechar los personajes ya conocidos para contar su historia. Y, si me convence, la cuento. Si no, ahí se queda… Y ahí han estado, esperando en el baúl de los recuerdos, dos grandes éxitos como Los Increíbles (The Incredibles, 2004) –que tendrá su secuela en 2019– y la que nos atañe: la historia de Nemo, Marlin y Dory, que vio luz en el ya lejano 2003, renace hoy con la increíble –nunca mejor dicho– Buscando a Dory (Finding Dory, 2016).

Ha pasado un año de la aventura por la tuvieron que pasar Marlin y Dory para encontrar a Nemo. Viven tranquilamente, pero la diminuta memoria temporal de Dory va haciendo de las suyas: con pequeños flashes va recordando momentos muy concretos de su vida pasada que le dicen que tiene familia: un padre y una madre que quizás le estén esperando de vuelta… al otro lado del océano, en California. Pero ese es un viaje al que no puede hacer frente sola. Aunque Marlin –tan miedoso y sobreprotector como le conocemos– no está dispuesto a volver a pasar por otra aventura similar… ¿alguien se puede no dejar vencer por un corazón con [patas] aletas como Dory? Como decimos en catalán: “dit i fet” (algo así como: “manos a la obra”).

Y Pixar sorprendió otra vez: You still alive! Yes! Una vez más nos hace disfrutar de una historia que yo no llamaría secuela.

Desde el minuto uno, esos ojones grandes –a la altura de su corazón– de una Dory niña te mantienen enganchado en la butaca y a partir de ahí, la historia corre que da gusto. Por supuesto, volvemos a encontrarnos con personajes de la primera entrega como las tortugas marinas, la raya-maestro o los compañeros de escuela de Nemo, pero esta vez conoceremos antiguos amigos de Dory –que, por supuesto, ella no recordaba–: una ballena beluga y un tiburón ballena, o el simpático gruñón pulpo Hank, unos leones marinos, un pájaro zarrapastroso… Como sucedía en la magistral Toy Story 3, son muchos los personajes secundarios que entran en juego para el gran clímax, pero esta vez, algunos –a pesar de su condición de secundarios– están muy bien perfilados. No es quitar mérito a la tercera parte de Toy Story –sin duda superior–, pero se ve que los de John Lasseter han madurado y Andrew Stanton –guionista y director– se supera, después del torpe bache de John Carter.

Y lo bueno de crear un nuevo capítulo –que de eso se trata en Buscando a Dory– es que partes con unos personajes ya conocidos y que, por lo tanto, el espectador ya los conoce. Así, la historia va rápidamente “al tajo”, no se va por las ramas. Y, además, aquí tampoco se pierde en el guion: es claro, bien hilvanado y cerrado. Un diez.

Y se superan, también, en la cuestión técnica. Con Buscando a Nemo, Pixar tenía el reto de hacer real el agua del océano. Lo consiguieron. Aquí, lo bordan. Y, para disipar cualquier tipo de prejuicio al respecto, primero te muestran el magnífico cortometraje Piper, de Alan Barillaro –animador que ha trabajado en unos cuantos de los grandes filmes de la compañía–, con el que Pixar trabaja el impresionante fotorrealismo.

Y los números no empezaron nada mal para la compañía: el estreno animado más grande de todos los tiempos. Pero eso no es suficiente: también Minions fue un gran éxito de taquilla y en cambio está muy lejos de ser una obra maestra. Lo grande de Buscando a Dory es que pasa a ser una de las grandes de Pixar. 

Y sí: me gusta mucho Pixar. Pero es que… ¡son buenos! Por eso, le digo una de las frases clave de la película, en inglés: You did It! Please: Just keep swimming…

Habrá que verla para saber por qué…

Las cifras de recaudación finales redondean espectacularmente los buenos resultados artísticos: Finding Dory lidera provisionalmente la clasificación de las películas más taquilleras del año en Estados Unidos con 484,2 millones de dólares. En el box-office mundial, la película ocupa la tercera posición provisional con 969,8 millones. Solo ha sido superada por dos filmes también distribuidos por Disney: Captain America Civil War y Zootopia.